El subgènere més simpàtic de la ficció criminal triomfa amb la pandèmia, ja que, segons comproven les editorials, els lectors es refugien en aquestes lectures sense violència quan el clima és incert

tagonitzat per quatre amics jubilats octogenaris que per passar l’estona revisen antics casos d’assassinats locals que no es van resoldre. Un grup poc ortodox el triomf del qual, però, va fer que l’autor n’anunciés la continuació, El dijous següent, publicat el setembre del 2021 a Espanya, i un tercer lliurament que es publicarà el 26 d’octubre: El misteri de la bala perduda. Sobre l’últim, l’editorial Espasa avança que la colla s’enfrontarà a un nou enemic que posarà l’Elizabeth entre l’espasa i la paret perquè li encarregaran una missió letal: matar o morir. Mentre lluita contra la seva consciència (i una pistola), el grup farà tot el que pugui per resoldre el misteri a temps i salvar la seva amiga.

A Europa, l’eclosió d’aquesta modalitat de “crims amables” – aquesta n’és la veritable traducció– es va produir al Regne Unit, lloc de naixement de Marple i Sherlock Holmes, i on, malgrat ser dels Estats Units, va triomfar la figura de Jessica Fletcher, protagonista de la ficció televisiva S’ha escrit un crim, que va arribar un temps després a Espanya i va causar la mateixa admiració. Tot i això, aquesta mateixa devoció literària no s’havia viscut fins que va arribar de la pandèmia. El motiu? Lapointe el té clar: “Hem vist que el lector buscava més que abans una novel·la entretinguda, més lleugera i menys violenta, tot i que intel·ligent i ben construïda i amb personatges entranyables. Un llibre que permeti evadir-nos d’aquests temps que corren”.

I és que, sens dubte, aquesta opció és molt més “agradable” –encara que això sigui un oxímoron– que, per exemple, el nordic noir, un dels gèneres literaris de ficció policíaca més sagnants. “L’enigma es resol i la vida continua fins al pròxim cas”. A més, afegeix, “alguns d’aquests pobles idíl·lics tenen una taxa de crim vertiginosament alta”, i els autors aprofiten aquesta singularitat i la potencien per ambientar-hi les seves històries.

També ho veu així l’editora Rocío Fernández, de Seix Barral, que assegura que “quan hi ha incertesa o la realitat és amenaçadora, llegir aquest tipus d’històries és gairebé un refugi en què hi ha poca o cap violència i, en la majoria dels casos, un final feliç”.

Les dues editores confirmen que el triomf d’aquest tipus de novel·les és “una tendència generalitzada del mercat europeu” i recorden que moltes vegades l’acompanyant d’aquests detectius aficionats és un animal. “N’hi ha que gairebé exerceixen de Watson, i indiquen o descobreixen pistes. En altres ocasions, són el motor que engega molts dels moments més divertits d’una novel·la, sobretot per la seva observació (i, si s’escau, per la seva valoració o fins i tot mofa) de l’extravagant comportament dels humans que els envolten, tal com passa amb Putin, l’inseparable gosset de Miss Merkel, el personatge que ha creat David Safier”, afirma Fernández.

Pel que fa al públic lector, conclouen, “no és exclusivament femení”, però sí que ho era fa uns anys. “El fenomen britànic recent de Richard Osman o noves sèries de televisió com Solo asesinatos en el edificio –disponible a Disney+ i protagonitzada per Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez– mostren que hi ha un lector o espectador d’aquest tipus d’històries cada vegada més global, més enllà del gènere o l’edat. ■

El plaer de les novel·les ‘cosy crime’ és resoldre el misteri i no pas la violència

Tasses de te, mascotes que exerceixen de Watson i pobles rurals són característiques del ‘cosy’

S ! "# $ % $ & ' !