Perdut pel bosc

M’agrada anar pel bosc, però tendeixo a perdre’m”. Aquest era el títol d’una entrevista a Carles Riera, dirigent de la CUP i secretari tercer del Parlament, publicada dies enrere en aquest diari, i potser més reveladora que d’altres de seves encapçalades amb declaracions polítiques.

La segona afirmació d’aquell titular causava certa inquietud. En primer lloc, perquè des que ens van explicar el conte de la Caputxeta solem associar el bosc amb les seves belleses i, a més, amb els seus terrors. Al bosc espès hi entra poc sol, els animals amenacen i la vegetació esborra els camins i el converteix en laberint sense sortida. “Què faré, ara, dissortada de mi! No sabré sortir del bosc... moriré de gana” –es lamenta la jove protagonista d’un conte dels germans Grimm, perduda en l’espessor–. El bosc pot ser, per a qui no sap llegir les estrelles ni buscar aliment en la seva flora i fauna, un lloc inhòspit, potser mortal.

En segon lloc, l’afirmació de Riera era inquietant perquè un dirigent polític no hauria de tendir a perdre’s mai, ni al bosc ni enlloc. Un dirigent polític és algú que aspira a guiar els ciutadans cap a horitzons de progrés o, si més no, en la bona direcció. I no algú que els guiï en direcció contrària, com el poeta Leopoldo María Panero, que en una manifestació antifranquista, mirant d’escapar de l’assetjament policial, va cridar als seus col·legues “per aquí! per aquí!”, i els va conduir a un atzucac, on van ser còmodament detinguts.

És Carles Riera un polític donat a l’extraviament en general, o només es perd al bosc? Segons es miri. Tenint en compte aquella foto seva dels anys vuitanta amb altres dirigents de la Crida –Jordi Sànchez i Àngel Colom–, quan era un xitxarel·lo però s’integrava ja en el dream team de l’agitació independentista,

Un dirigent polític que aspiri a guiar els ciutadans no hauria de tendir a perdre’s

podria concloure’s que no; que els últims quatre decennis no ha perdut el seu nord polític, ja fos navegant en la Crida, l’Assemblea d’Unitat Popular, Endavant o la CUP... Riera segueix tretze són tretze, com Sànchez (però més), i disposat a més a aplaudir les nits incendiades. Riera i Sànchez es diferencien, doncs, de Colom, que el 1999 va tocar el dos al Marroc per obrir una xampanyeria (sic), després de xapar el Partit per la Independència, que dirigia amb Pilar Rahola i fruits electorals nimis, inferiors a un 1%, deixant uns deutes que va pagar el benefactor Fèlix Millet.

Però si analitzeu la trajectòria de Riera des d’una altra òptica, també podria afirmar-se que està perdut. Perquè no ha sabut sortir del seu laberint, ni transformar una societat al seu criteri subjugada –encara que sigui equiparable a les democràcies avançades– en uns Països Catalans independents d’Espanya (si bé subjectes, això sí, a una fèrria doctrina anticapitalista, antipatriarcal i antieuropeista). ■