La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mor als 94 anys Espar Ticó, impulsor de la cultura catalana durant el franquisme
Va crear la discogràfica Edigsa, el diari ‘Avui’ o la Fundació Universal de la Sardana
Josep Espar Ticó, el nom que va figurar darrere de tantes aventures patriòtiques empreses durant el franquisme per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes, es va apagar ahir als 94 anys. Barceloní nascut el 1927 amb arrels a Balaguer, i a qui algú va definir com el “mànager de Catalunya”, el seu protagonisme va ser decisiu per a iniciatives com l’Acadèmia de la Llengua Catalana, el moviment de base nacionalista i cristiana CC (Crist Catalunya), el cas Galinsoga, els fets de maig del 1960 al Palau de la Música, la discogràfica Edigsa, la revista infantil Cavall Fort, la distribuïdora de llibres en català L’Arc de Berà. el diari Avui, la llibreria Ona, el Congrés de Cultura Catalana o el II Congrés de la Llengua Catalana. També va participar en la campanya Volem bisbes catalans i fins i tot va portar les sardanes als Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996 des de la seva Fundació Universal de la Sardana.
Empresari que regentava la cèntrica pelleteria barcelonina La Sibèria, un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya el 1974, candidat a senador per CiU el 1979, tot i que no va ser elegit, candidat a la presidència d’Òmnium Cultural l’any 2002, que finalment va guanyar Jordi Porta, Espar va protagonitzar, juntament amb Jordi Pujol i Jaume Nualart, les primeres conferències que es van fer en català a la universitat després de la guerra. Durant el Congrés Eucarístic de Barcelona del 1952 va penjar a les façanes de la seva pelleteria dos emblemes de l’esdeveniment, un en català i un altre en castellà, i quan el van instar a treure’ls ell es va limitar a intercanviar-los. El 19 de maig del 1960, al Palau de la Música, va ser la veu d’Espar la que va entonar, quan va acabar un concert de l’Orfeó Català a què assistien diversos ministres de Franco, la primera frase d’El cant de la senyera, la interpretació del qual havia estat prohibida.
“Va ser un dels moments importants de la meva vida. Perquè allò va suposar posar en pràctica el que en teoria havíem assumit. Al nus fonamental dels fets del Palau estava en joc una qüestió de dignitat col·lectiva, d’honor: no es pot anunciar una cosa que després no es fa. Havíem dit que cantaríem El cant de la senyera i havíem de fer-ho. Assumíem el fet d’un poble que estava en silenci, però que no volia acceptar aquell silenci. Van ser uns moments molt durs, perquè quan vam entrar allà tots sabíem que entràvem en una ratera, però ho vam fer”, confessava a la periodista
Rosa Maria Piñol en una entrevista per a la publicació el 1994 de les seves memòries Amb C de Catalunya (Edicions 62). Hi assegurava que no es va sentir responsable de la posterior detenció de Jordi Pujol: “No va estar directament relacionada amb aquell episodi, sinó amb tota la seva singladura anterior. Encara que allò no hagués passat, tard o d’hora l’haurien detingut”. Memòries en què demanava també substituir la definició pujolista que “són catalans els que viuen i treballen a Catalunya” per la de “són catalans els que estimen la llengua catalana i la utilitzen sempre que poden”.
Les reaccions a la seva mort entre la classe política catalana van coincidir ahir a lloar el seu activisme i energia. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va apuntar que “ens deixa un home
El 1960 al Palau de la Música va entonar davant de ministres de Franco la primera frase d’‘El cant de la senyera’
Va apostar per la idea que “són catalans els que estimen la llengua catalana i la utilitzen sempre que poden”
compromès amb la llengua, la cultura i la nació catalana, que va fer, de l’amor per Catalunya la seva raó de viure”. El conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, es va mostrar “trist i commogut” per la mort d’Espar Ticó, a qui, va dir, va tenir “la sort de conèixer, el privilegi de tractar i l’honor de col·laborar en diverses iniciatives”. I va assenyalar que “Catalunya perd una persona bona, generosa i discreta, un activista valent que va obrir camí a les nostres aspiracions nacionals enmig dels dies foscos de la dictadura, de conviccions insubornables i d’uns valors ètics i humans que han estat, per a mi i per a molts, un model en el qual mirar-me”.
Jordi Pujol, un amic de qui Espar Ticó va aprendre, deia, a passar d’una moral de resistència a una de combat, va apuntar que “no ha estat exactament ni un polític ni un empresari ni un home incorporat a plantejaments intel·lectuals, sinó una persona enèrgica que va entendre que la recuperació de Catalunya no es podia fer amb plantejaments teòrics i estrictament polítics, sinó espirituals i d’energia interior”. I també el va descriure com “un home excepcional i profundament enamorat de Catalunya, afiliat a una idea de país, més que a una formació, i a la idea del cristianisme”. ●