La Vanguardia (Català-1ª edició)
Memòria de la retirada
LCada 20 de febrer, l’associació FFREEE organitza una marxa pels camins de l’exili ucienne Bres era alumna d’una escola de nenes de Ceret (el Vallespir), el febrer de 1939, quan la directora del centre els va donar permís per sortir de classe després de dinar i repartir les postres, una mica de pa i algunes galetes, a uns altres nens que eren al carrer, mig morts de fred. Eren fills dels republicans derrotats que entraven a França fugint de les tropes franquistes. El seu destí immediat eren les platges d’Argelers, convertides en improvisats camps de concentració. “Va ser esgarrifós” relatava la Lucienne.
I en aquesta mateixa escola, avui convertida en l’Institut Déodat de Séverac, vuitanta anys després, alumnes de quart de secundària i de segon de batxillerat de la secció d’espanyol, dirigits per les professores Rose Marie Faury, Maxime Escriba i Marie Sola i amb la col·laboració de l’associació de Fills i Filles de Republicans Espanyols i Infants de l’Èxode (FFREEE), van recollir els darrers testimonis de la Retirada, episodi històric protagonitzat per les 450.000 persones que en pocs dies van travessar la frontera francesa fugint, entre sagnants bombardejos, de l’exèrcit franquista que ja havia entrat a Barcelona. Durant dos anys, aquest grup de joves ha gravat i fotografiat la història dels últims refugiats vius o dels seus familiars directes. Guiats pel fotoperiodista Miquel Dewever-Plana, el seu treball final s’ha concretat en el llibre Memòria de la retirada, editat ara en català, castellà i francès, que farà que no es perdin les veus i les mirades d’aquests supervivents. I siguin alhora un recordatori davant altres èxodes ben actuals, ja sigui a Ucraïna, l’Afganistan, Síria…
El llibre s’obre amb el testimoni de Joseph Ribes i Joseph Duniach, de Prats de Molló, que el 1939 tenien 8 i 9 anys. El seu primer record el tenen fixat rere la finestra del col·legi, amb el nas enganxat als vidres. “Mireu, mireu, tota aquesta gent baixant”. Una allau humana entrava al poble on soldats senegalesos feien una barrera. Els dos joseps eren al pedrís on han estan fotografiats per donar-ne testimoni. “Ho fem junts perquè a ell li costa expressar-se, però hi sent perfectament, i jo estic sord com una tapia, però puc parlar. Així doncs, entre tots dos ens complementem!”, explica un d’ells. I ho acompanya d’un altre record: “Un dia, els refugiats van portar a casa meva dos ferits. (...) Un havia rebut una bala al genoll i l’altre en tenia una al pulmó. Érem pobres, però vam fer tot el que vam poder. Els vam amagar i els vam curar durant alguns dies fins que la Creu Roja va venir a buscar-los. El ferit al genoll va tornar al cap de tres anys per agrair-nos que li haguéssim salvat la vida. El seu company, per desgràcia, es va morir a l’hospital”.
Durant molts anys, tant França com d’Espanya van ignorar aquests refugiats. Els van maltractar. El govern francès es va veure desbordat per aquella entrada massiva i fins i tot hi va haver campanyes de premsa que presentaven els refugiats com uns pàries i uns perillosos comunistes. No cal dir que el govern de Franco encara els va menystenir més, i fins i tot enganyar, perquè molts dels qui tornaren a Espanya creient que no se’ls perseguiria eren detinguts, jutjats sense cap garantia i empresonats. Com recorda Marie Sola al pròleg de Memòria de la retirada (Ed. Blume), no va ser fins al 2019 que un president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va visitar Argelers per retre homenatge a aquells exiliats i demanar perdó en nom del país. Els darrers anys s’han obert el Museu de l’Exili, a la Jonquera, i els de Ribesaltes i Argelers, que evoquen aquest drama. El Museu de l’Exili complirà aviat 15 anys i ho celebrarà a
“Continuo recordant els reixats, la sorra freda i humida i aquella fam” (Carmen Rojano, 102 anys)