La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quin domini Álvaro Martín repeteix or als 20 km marxa i Diego García obté el bronze
Aquest càstig, però, no va arribar, i va poder continuar i donar un altre or, el tercer, a la delegació espanyola. L’extremeny va poder cridar de felicitat i, a més, va superar la seva marca personal (1h19m11s). No va ser l’únic èxit, perquè Diego García Carrera va conquerir el bronze (1h19m45s), i el també espanyol Alberto Amezcua va aconseguir la quarta posició.
Tres entre els quatre primers, només amb l’oposició del suec Perseus Karlström (1h19m23s), un valent que va aconseguir la plata després de tenir vòmits als 35 km marxa i, no obstant això, competir ahir.
“Havia de mantenir la distància, no forçar-me i arribar a la meta tan bé com fos possible. El suec patia i vaig atacar. Em vaig emportar en Diego (García Carrera) perquè, tot i que Karlström és el nostre amic, ens en volíem desfer. Ho vam aconseguir”, va assenyalar Martín. Igual que Miguel Ángel López, campió dels 35 km marxa, l’extremeny competeix sota les ordres de l’entrenador José Antonio Carrillo. Álvaro
La matinal només es va entristir a la categoria femenina. María Perez, la campiona continental del 2018, encapçalava la prova després de l’equador quan va rebre la tercera targeta i va haver de passar per la nevera durant dos minuts. Hi va perdre les opcions d’aconseguir un metall. Després va ser desqualificada al quilòmetre 18, quan era sisena.
La vuitena i la novena medalla de la delegació al campionat van
“L’any que ve lluitarem pel Mundial; qui hi vagi, o jo mateix, s’ha d’endur la medalla” Martín Medalla d’or
arribar en un terreny propici, el de la marxa, el de l’escola de les últimes dècades, al de la cultura de l’esforç, del sacrifici i del triomf. “Dimecres vaig menjar amb Asier Martínez i dijous amb
Mario García Romo. Avui menjaré amb mi mateix”, va assenyalar divendres a Twitter García Carrera, que feia broma sobre el fet d’haver portat sort a dos medallistes abans de les seves curses.
A ell li va passar el mateix, tot i que va haver d’experimentar l’indicible, amenaçat per les amonestacions dels jutges i pel flat que va patir. Un bronze amb un valor supí. “No havia tingut mai un flat així, gairebé no podia ni respirar, però vaig poder aguantar. No vaig pensar mai a retirar-me. El cap em va aguantar. Un esforç titànic de deu minuts et dona una recompensa per a tota la vida”, va afirmar García Carrera.
El primer que va intentar un canvi de ritme de veritat durant la prova va ser el valent Karlström, seguit per Martín i García Carrera, concentrats, in
“Gairebé no podia respirar, però un esforç titànic et recompensa per sempre més” Diego García Carrera Medalla de bronze