La Vanguardia (Català-1ª edició)
La vetlla de l’exdictador marca les eleccions d’Angola
Els comicis són els més incerts en 30 anys, però el canvi és difícil
Angola viu demà les eleccions més incertes dels últims 30 anys. La fita no és difícil d’assolir en un règim corrupte i dictatorial disfressat de democràtic. Tot i això, el nerviosisme mostrat pel Moviment Popular d’Alliberament d’Angola (MPLA), al poder des de la independència del 1975, indica que hi ha una mica d’incertesa. Ara per ara el que crida més l’atenció és on ha acabat de manera figurada la campanya, en una vetlla, la de l’expresident José Eduardo dos Santos. El cadàver, repatriat de Barcelona dissabte, més d’un mes després de morir, va constituir el triomf d’última hora del Govern.
José Eduardo dos Santos torna a ser bo, no havia deixat mai de ser-ho o continua sent dolent? Aquesta pregunta se la fan seguidors de l’MPLA. Van veure com a partir del 2017 la popularitat del seu successor i actual candidat a la reelecció, João Lourenço, es disparava gràcies a la seva campanya contra la corrupció, que acabava amb la impunitat dels fills de Dos Santos, vistos com el braç per als negocis del seu pare.
La crisi econòmica i les enormes resistències per portar a terme aquesta autèntica revolució ètica des de dalt van anar minant Lourenço. Mentrestant els dos principals referents de l’oposició i activistes socials s’unien al voltant del front liderat per la Unió per a la Independència Total a Angola (Unita), encapçalada per Adalberto Costa Júnior.
Té el suport d’una de les filles de Dos Santos, Tchizé, que assegura que el seu pare també volia que guanyés. Mort a Barcelona, de càncer, el 8 de juliol, l’exdictador no va arribar a pronunciarse, ni tampoc van acabar de fructificar els intents de Lourenço per reconciliar-se amb el seu antecessor.
Així, va esclatar a Barcelona la macabra guerra judicial familiar pel cadàver. La va guanyar l’última esposa de l’autòcrata, Ana Paula, pròxima a João Lourenço. Van aconseguir que dissabte el cos de Dos Santos aterrés a Luanda, en contra del criteri dels fills grans, alguns dels quals perseguits per la justícia, de manera que no seran a les exèquies.
Dissabte Lourenço va fer el seu últim gran míting, i l’eix de la campanya va passar a ser una mansió groga de Miramar, el barri de les ambaixades de Luanda. Al jardí, en un templet, hi havia el cobejat fèretre, en espera del funeral de diumenge. L’assistència sembla que no està sent ni de bon tros massiva, però és allà.
Els moviments de Lourenço amb la família Dos Santos són el millor reflex que no veu la victòria tan clara com li agradaria, després del 61% del 2017, o fins i tot que té una mica de por de perdre. Si caigués, Angola entraria en una transició, amb la primera alternança de la història i amb l’arribada al poder de la Unita, perdedora de la guerra civil, davant l’MPLA.
Només el 1992 hi va haver unes eleccions disputades, amb una segona volta que no es va arribar a celebrar. Dos Santos va obtenir un percentatge més baix que el del seu partit a les legislatives. Així es va instaurar el vot simultani, amb una sola papereta que val per a tot.
Sense enquestes dignes de tal nom, els analistes pronostiquen la victòria de Lourenço, tant sí com no, amb el consens que, passi el que passi, l’endemà serà complex.
Angola és un drama fet país. Es calcula que entre el 1500 i el 1866 van sortir de les seves costes 5,7 milions d’esclaus. Entre el 1961 i el 2002 va estar en guerra, per la independència primer i civil després. Els seus recursos naturals, com el petroli i diamants, no impedeixen que la majoria de la població visqui en la misèria, governada per marxistes que van abraçar el capitalisme salvatge. ●
Assolada en el passat per l’esclavitud, Angola pateix les plagues de la desigualtat, la misèria i la corrupció