La indiferència del poltre

Dos anys després, he tornat uns dies a la Vall de Camprodon. A la part més alta i lluminosa de la comarca: a Molló, a tocar de la frontera. Encara que els genolls em fan la guitza (paguen el deute dels anys de corredor), no puc deixar de caminar. Dissabte vaig sortir. Era un d’aquells dies clars, amb cel de vidre. Els prats semblaven britànics, gràcies a les pluges de la setmana passada. L’aigua del Ritort baixava neta i musical. Armat de dos bastons ben drets que vaig trobar en una avellaneda, vaig fer treballar el cor a bon ritme. Quina sensació més plaent la d’un cos activat al màxim que venç la dificultat d’una pujada! Encara que sigui un cos envellit com el meu, travessat per les agulles d’un dolor benigne però enervant.

En un prat pasturaven uns poltres. El més gros es refregava l’anca en el tronc d’un bedoll. Això em fa pensar en el poema de W. H. Auden

Conscients del dolor del món, incapaços d’amorosir-lo o reparar-lo

que els vaig comentar l’altre dia, tot parlant del mite d’Ícar. En la primera part, Auden descriu altres quadres de Bruegel. Un d’ells representa la massacre dels nens innocents, que narra l’evangelista Mateu (2, 16-18). Ha nevat, el poble és ple d’odiosos soldats i funcionaris a cavall que assalten cases, maltracten vianants, arresten pagesos. Però Auden es fixa en una petitíssima escena lateral. Enmig de l’espantós martiri, “en un racó, en un lloc desendreçat / (...) el cavall del botxí / refrega les anques innocents amb un arbre”. La indiferència de la natura.

Ara moren nens a Ucraïna, a Gaza, a tants llocs del món on hi ha guerres, fams o migracions. Mentrestant, els poltres van menjant herba. Ignoren el dolor del món, ignoren fins el dolor que els espera a ells, abans de ser convertits en carn. El mateix es pot dir dels ocells que musicaven la meva caminada amb refilets mozartians. El meu cas, en canvi, era diferent. Caminava per gust, conscient del dolor del món, però incapaç de suavitzar-lo, reparar-lo, amorosir-lo. Replegat a la meva esfera, atent al doloret que m’impedia la plena fruïció del camí. Els mestres antics, recorda Auden, l’encertaven de ple quan explicaven com fa acte de presència el sofriment humà. Afecta durament els uns, mentre els altres llegim tranquil·lament el diari o caminem aferrant-nos a la joventut perduda, avars de vida pròpia. ●