La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tan lluny, però tan a prop
No llegeixo poesia. Només hi ha una dotzena de poemes que em facin sentir alguna cosa. Però de vegades hi torno, i un dia ho vaig provar amb uns cinc sonets de Dionisio Ridruejo, amb un resultat desolador. Si ho vaig fer, fou perquè dos llibres seus m’havien interessat ( Escrito en España i Casi unas memorias) i un altre em va seduir ( Cuadernos de Rusia). Els Cuadernos de Rusia són el diari de la seva estada al front rus com a voluntari de la División Azul durant la Segona Guerra Mundial.
Són un text excepcional com a testimoni, per la lúcida sensibilitat i per la bona factura. En paraules de Jordi Gracia, autor d’una suggerent biografia de Ridruejo, “més enllà del testimoni (…) aquests quaderns destil·len una vivesa d’observació i una qualitat literària indiscutible”. Vaig agafar el llibre de la biblioteca d’un oncle de la meva dona que també havia estat a Rússia amb la División Azul –el diplomàtic Pedro Salvador de Vicente–, amb el solemne compromís de tornar-l’hi, cosa que no vaig fer mai. El tinc davant. I l’utilitzo ara per extreure les cites d’un fet que em va sorprendre llavors i que ha romàs viu a la meva memòria: la difícil sintonia dels soldats espanyols amb els alemanys, a diferència de la seva proximitat amb la població russa.
Escriu Ridruejo que “és particularment admirable veure aquests espanyols (...) cordials i familiars amb la gent del país. (…) I la gent, pobra gent martellejada per la guerra, els mostra afecte. Naturalment els nostres continuen –continuem– refractaris a l’idioma local. (…) Els indígenes, i especialment els nens, els nostres millors amics, van prenent el nostre idioma amb generalitat creixent”. Explica una anècdota: “Un soldat que condueix una vintena de presoners (...) cau en una trampa dissimulada per la neu (i) es dona per perdut. Però al recobrar el coneixement veu que els russos l’han tret del pou, li tornen les armes i continuen deixant-se conduir tranquil·lament”. Una altra: “Un oficial, Mora, es troba amb un grup de presoners portats per un soldat. És andalús. No porta les armes, que ha cedit, per comoditat, a dos russos (...). L’oficial el qualifica d’insensat: “No veus que et poden matar?”. El soldat mira desdenyosament cap al presoner que porta el seu fusell i diu: “Aquest? Si es mou em c... en el seu pare”. I, acaba Ridruejo, després de ressenyar algunes missions exitoses de la Divisió, “totes aquestes coses han omplert d’orgull els soldats fins al punt de menysprear ja tots els seus col·legues d’altres nacionalitats. (…) Als alemanys d’unitats comunes ja els tracten com passerells”.
Però quina no seria la meva sorpresa quan, anys més tard, vaig trobar reflectides en un altre llibre algunes situacions que confirmen –al meu parer– el que Ridruejo havia consignat. Es tracta d’Ideals i desengany. Cartes des de Rússia a un germà (1941-1942)”, en què Montserrat Torra Puigdellívol –manresana de soca i arrel, filòloga i professora– ha recollit algunes de les cartes que el seu oncle –Daniel Torra–, oficial de la División Azul, va escriure al seu pare –Albert– des de Rússia. En una de les primeres li diu: “Ja estic pelat. Em sento optimista. Però no m’he fet el pelat militar alemany perquè no vull semblar una fatxa. (…) Estic pensant que entre els oficials (...) n’hi ha pocs, molt pocs de germanòfils. I bastants de descarats anglòfils i francòfils. Desacrediten i menyspreen tot allò que suposa Alemanya. (…) L’alferes que és a Berlín (...) diuen que ha arribat fins a l’extrem de comentar que Alemanya perdrà sens dubte la guerra”. I, el febrer del 1942, Daniel Torra escriu: “Fa molt poques nits, un oficial del meu batalló, rus de naixement, oficial (...) del Tsar, com recordant un temps irremissiblement passat, va cantar, acompanyant-se de la guitarra, un recital de cançons russes del més pur estil tradicional i etern. (…) Les pobres llums d’unes petites espelmes profanaven la profunda foscor (...) Els seus ulls blaus, transparents com els de tots els russos, miraven sense veure (...). Jo vaig gaudir enormement”.
No sé per què –o sí que ho sé– em passa pel cap el que Margaret MacMillan recorda a 1914: que els mogols (tàrtars per als russos) van governar bona part de Rússia durant segles, igual que els moros a Espanya, amb l’única diferència –assenyalada per Puixkin– que “no van portar a Rússia l’àlgebra ni Aristòtil”. El que s’ha dit: tan lluny, però tan a prop. ●
Els integrants de la División Azul se sentien més pròxims a la població russa que als soldats alemanys