No cantis, no ballis

La campanya d’acusacions que està patint la primera ministra finlandesa, Sanna Marin, de 36 anys, certifica la deriva inquisitorial de les opinions públiques i publicades. Com ja s’ha comentat a bastament, l’acusen de tenir una vida privada incompatible amb el càrrec que ocupa. Gràcies a l’amplificació d’un vídeo que hauria de ser privat (és a dir: de la profanació il·legal de la intimitat), l’han forçat a fer-se un test de drogues per confirmar que l’alegria que mostra al vídeo no és induïda per cap substància dopant. És l’enèsima victòria del totalitarisme gregari sobre la llibertat individual, devaluada pels que entenen l’exercici de l’oposició i de la discrepància com una pràctica mafiosa. Tot amb la complicitat falsament neutral dels majoristes d’actualitat, que multipliquen la toxicitat de l’afer.

Marin ha lamentat la instrumentalització d’un vídeo privat i ha re

L’anonimat propicia que unes imatges privades es transformin en munició política

petit que havia sortit de festa amb uns amics i que havia “cantat i ballat”. Als que, amb els polzes afilats, van alimentar l’onada del linxament, ningú no els farà cap test de drogues ni els exigirà un equilibri impossible entre vida privada i vida pública. L’anonimat empara la difusió d’imatges fàcils de transformar en munició per aniquilar adversaris. Hi ha una massa d’usuaris de les xarxes socials que propulsen el linxament només per mimetisme i per la convicció que actuar com a delators diletants els atorga una fugaç notorietat que, ves per on, els reconforta.

Veient com Marin donava explicacions amb serenitat però mostrant una visible decepció, he pensat en Carles Flavià. En una de les seves aventures empresarials, va obrir un bar musical (Batikano) i, com que li faltava experiència i no el van assessorar gaire bé, de seguida va tenir problemes amb els veïns. Va insonoritzar millor el local però al final va perdre la batalla i va haver de tancar. Mentre durava aquesta negociació, Flavià explicava que els arguments dels veïns eren molt comprensibles però que de tant en tant, entre els portaveus de l’administració i dels afectats, hi detectava un furor sancionador fanàtic. Amb veu inimitable de noctàmbul (escola Voss del Trópico), deia: “El que els fot no és el soroll. El que no suporten és que hi hagi gent que es diverteixi”. ●