Respecte a l’asfalt

L’atroç accident d’aquest cap de setmana a Castellbisbal en què un automobilista va atropellar un grup de vuit ciclistes i en va matar dos torna a posar damunt la taula la fragilitat de determinats col·lectius sobre l’asfalt. No és el primer accident mortal –ni lamentablement serà l’últim– en què els integrants de clubs ciclistes pateixen els efectes dels excessos al volant de determinats energúmens que transiten sense control quan, de fet, no haurien ni de sortir al carrer.

El problema de fons a la carretera, al carrer, és la falta de respecte creixent d’uns per la seguretat i els drets dels altres. Això no va exclusivament d’un esbojarrat o un malànima que envesteix unes persones que davant qualsevol incident a la carretera tenen les de perdre. Això va de la pèrdua de valors que aliena la ment del conductor que arremet sense pietat els ciclistes, que ennuvola el sentit al paio del patinet que passa a escassos centímetres de vianants indefensos en un semàfor, que provoca una paràlisi cerebral a qui esprinta amb la bicicleta en una vorera estreta de qualsevol de les nostres ciutats i deixa moltes persones tremolant.

El carrer, l’asfalt, la carretera s’ha convertit els últims temps en un plató angoixant que pretén retallar els drets per posar en relleu que la llei del més fort és l’única manera d’entendre la vida. Les normes tenen sentit per establir límits que protegeixin els més febles, i aquestes regles precisament són les que els últims temps es vulneren, s’ignoren, sense cap tipus de pudor. Des de qui no cedeix el seient en un autobús a una persona gran o amb discapacitat fins a qui accelera després d’atropellar uns ciclistes i fuig com una mala bèstia del lloc dels fets. Tot això són fets amb resultats de gravetat diferent però amb un denominador comú: els valors s’esquerden, i per tant s’obre la possibilitat que es facin miques conceptes bàsics i essencials perquè la convivència sigui generosa i enriquidora en lloc de convertir-se en un femer moral que fa pudor sense parar.

De fet, el desig no és aconseguir que la societat es converteixi en un simulacre de pel·lícula de Disney, on tothom és estúpidament bo i magnànim. No hem de ser il·lusos. Una cosa és Bambi, i una altra, la vida real. Cert. Però tocar de peus a terra no s’ha de traduir a viure en un infern. No pot comportar que l’existència pública de qualsevol persona hagi d’estar amenaçada pels instints de qualsevol desaprensiu i que aquests, els salvatges del carrer, deixin de ser una excepció per passar a ser la moneda de canvi habitual a la via pública.

Exigim respecte i mantinguem una actitud ferma per evitar els abusos, que l’únic que aconsegueixen és que la vida de la majoria sigui pitjor.

Les normes tenen sentit per establir límits que protegeixin els més febles