La Vanguardia (Català-1ª edició)
Salvem el romànic!
Campanya per recuperar i difondre les 200 esglésies medievals de l’Empordà
Només a l’Empordà hi ha unes duescentes esglésies o ermites romàniques, però tan sols una petita part són visitables, la majoria no han tingut cap mena de restauració i algunes corren el risc d’ensorrar-se. S’han fet treballs importants a Sant Pere de Roda i Santa Maria de Vilabertran, els dos grans referents de la comarca, i en altres monuments, però són moltes encara les esglésies que estan submergides en l’oblit i l’abandó.
Recentment el filòsof Max Pérez, que ha publicat estudis sobre l’historiador Alexandre Deulofeu i el pensador Francesc Pujols, i el fotoperiodista Jordi Mestre, de qui aquests dies es pot veure una exposició, sobre els immigrants que anaven a fer la verema a França, a l’abadia de Vilabertran, han començat pel seu compte una campanya de denúncia per intentar conscien
La campanya de la premsa ha permès recuperar les pintures de l’església de Vila-robau, a Ventalló
ciar la població, i sobretot les administracions, de la necessitat de recuperar i posar en valor tot aquest patrimoni. “Tothom parla de potenciar el turisme cultural, de qualitat i desestacionalitzat, però a l’hora de la veritat es fa ben poca cosa –assegura Max Pérez–. No hi ha fullets, ni cartells, ni guies del romànic empordanès. No hi ha materials traduïts per als turistes. No hi ha una ruta senyalitzada d’aquests monuments, com sí que hi és dels cellers i pobles vinícoles. I aquesta realitat és extensible a altres comarques”. En els contactes que han mantingut amb diverses institucions, posen l’exemple del Rosselló, a l’altre costat de l’Albera, on el patrimoni està molt més protegit i divulgat. “En moltes esglésies d’aquí has d’anar a buscar la clau a alguna casa particular per poder-hi entrar. Altres estan directament tancades, pertanyen a particulars o a la mateixa Església, i no s’hi pot entrar”, afirma Jordi Mestre. Ell mateix va denunciar l’estat de deteriorament de les pintures del segle XII de l’església vella de Sant Andreu de Vila-robau (Ventalló), desacralitzada però propietat del bisbat. El seu article “La conjura dels dròpols” i altres que l’han seguit a la premsa van fer reaccionar les institucions, i ja s’ha post fil a l’agulla per a la seva protecció i restauració. S’ha declarat bé d’interès nacional, el Centre de Restauració de Sant Cugat ha consolidat les pintures, la Fundació Albert Tomàs ha donat 10.000 euros per a la restauració dels frescos, la Diputació ha concedit una subvenció...
Però tant Mestre com Pérez consideren que no n’hi ha prou amb actuacions puntuals, sinó que caldria un pla global, amb planificació d’intervencions, i sobretot una actuació comunicativa per difondre aquest patrimoni. Ara ells mateixos elaboren un inventari d’aquestes esglésies que Jordi Mestre ja ha fotografiat una per una. Hi ha esglésies com la de Sant Pere del Pla de l’Arca (Jonquera) amb una volta del segle X en perill, d’altres com la del Sant Sepul
cre de Peralada convertida en un paller. L’espectacular monestir del Cister femení de Sant Miquel de Cadins (Cabanes) és una propietat particular, està tancat i convertit en un magatzem. L’església de Santa Fe dels Solers (Sant Climent Sescebes) ha quedat dins del perímetre del campament militar després de la darrera ampliació. El gran incendi de l’any 1986 va destruir l’antiga porta de fusta, i es va substituir per una de metàl·lica. A Garriguella, l’antic temple romànic de tres naus, que va quedar reconvertit en sagristia de la nova església edificada al segle XVIII, ha estat descoberta per molts dels veïns arran d’una visita organitzada aquest estiu. I així successivament...
Fa un any es publicava el lli
bre Absis, bardisses i pa amb
llangonisses, que explica el treball del Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès, capitanejat per Sebastià Delclòs, Pitruc, i el Grup d’Art i Treball de la Jonquera. Uns 200 voluntaris han rescatat durant els darrers quaranta anys fins a 69 esglésies. A la pràctica això significa desbrossar camins per poder-hi arribar –algunes ermites són al mig de la muntanya–, consolidar parets i teulats o simplement protegir de la intempèrie quan hi ha cobertes mig ensorrades. “Aquest llibre vol fer justícia a la gent que hi va treballar i als que encara hi treballen perquè, si no ho fem nosaltres, després no ho recordarà ningú”, explicava Josep Rigau, que hi ha treballat des de la Jonquera amb altres companys. I anunciava a l’acte de presentació noves actuacions a Sant Corneli de la Muga i a Sant Joan de Mussols, a Albanyà.
Aquests voluntaris han fet una tasca generosa, al marge de les administracions, sense recursos, aprofitant caps de setmana o dies de vacances. De vegades també amb actuacions polèmiques, com quan a Sant
Miquel de sa Cirera, a Cabanelles, davant les dificultats per arribar-hi amb el material i els escassos recursos per completar uns murs van acabar utilitzant el vidre de les ampolles de licors que els va facilitar el propietari del Dynàmic i el Charly de Figueres. Un “pecat” que potser queda redimit si es pensa que sense aquesta actuació la pluja hauria acabat ensorrant l’ermita. Sebastià Delclòs, en una entrevista recent a la revista Alberes, es defensava dient: “On no hi ha Estat, hi ha poble”.
Els darrers anys s’han fet obres importants, com ara la recent recuperació del claustre de Sant Miquel de Fluvià, població on resideix Jordi Mestre. S’han fixat i consolidat les pintures de l’església de Sant Tomàs, de Torroella de Fluvià, i les de Santa Eulàlia, de Vilanova de la Muga. També es van descobrir unes restes de pintures al monestir de Sant Quirze de Colera, una joia del romànic que malauradament encara és complicat de visitar (tanca tots els dies laborables de setembre a juny), pendent de noves restauracions i ben poca publicitat.
També a Vilabertran, tot i els treballs fets i la difusió que ha tingut gràcies a la Schubertíada, queda molta feina per fer al palau abacial. Després de fracassar els intents de convertir el monestir en museu, ara Max Pérez i Jordi Mestre avalen la proposta que fa temps que circula de convertir l’edifici en un centre d’interpretació del romànic empordanès. “El conjunt del romànic de l’Alt i Baix Empordà –conclou Mestre– és tant o més important que el de la Vall de Boí, que ni tan sols conserva les pintures in situ, i en canvi és el gran oblidat”.
Es defensa un turisme cultural, però encara queden esglésies convertides en pallers i ermites tancades