La Vanguardia (Català-1ª edició)
Xavi agafa la capitania
El tècnic modela un equip encara imperfecte però fresc i lliure de peatges amb el passat
No hi ha res més difícil de pair per a un futbolista veterà que ser apartat de l’equip titular. Es miren al mirall i es veuen iguals, però no ho són pas. El públic els jutja diferent, amb una crueltat que les impietoses xarxes socials han elevat avui a carnisseria.
Passa amb tota mena de jugadors, els irascibles de fàbrica de caràcter rebel i els aparentment pausats. Va ser l’instint competitiu el que els va portar tan lluny, de manera que veure’s de cop esborrats de la pissarra dels elegits els rebel·la, els omple de ràbia. Xavi Hernández ho va experimentar en l’última temporada al Barça com a jugador, la primera de Luis Enrique com a tècnic. Va aterrar Ivan Rakitic i el de Terrassa va perdre protagonisme i minuts. Avui Xavi és aquell Luis Enrique, però també es reconeix en Jordi Alba, Gerard Piqué, Sergi Roberto i Sergio Busquets.
A Anoeta la seva mirada va ser l’única possible, la del futur. També la de la valentia. Xavi, després d’un dels homenatges més bonics que es recorden al Camp Nou, se’n va anar al final d’aquella temporada a Qatar perquè no suportava no sentirse més útil. Aquell equip va guanyar el triplet. Aquesta s’ha convertit en la seva referència a seguir. Si jo ho vaig fer, ells [els meus companys, els meus amics] hauran d’entendre-ho també. El dol del final de cicle està a punt de quedar enrere.
El moment d’arriscar El paper dels veterans
Després de mitja temporada passada trampejant com el seu predecessor a la banqueta, Koeman, Xavi arrenca projecte personal amb la cobertura absoluta del club. A falta d’inscriure Koundé (no fer-ho seria ridícul) i esperar els últims reforços als laterals, sona una frase eloqüent entre les parets de la llotja. “Li hem donat tot el que ens ha demanat”. Traducció: som una pinya, però si la cosa va malament responsabilitzeu especialment el d’allà a baix. Xavi ho sap i Anoeta va ser testimoni d’una mena d’epifania: alineació sense capitans (només Busquets hauria jugat si no hagués estat sancionat) i valentia tàctica de les que erotitzen una gran part del barcelonisme; tanquem amb tres darrere i Jordi Alba no hi és. El Barça, amb les seves imperfeccions, va ser a Donostia un equip intens físicament i atrevit futbolísticament. “Calia ser valents després de no haver guanyat la setmana passada. Al Barça cal guanyar”, va dir Xavi. L’entrenador va triar el risc, és a dir, ser fidel a si mateix. La metàfora insistent de “la família” com a descripció del seu vestidor li serveix com a crossa per reforçar la convivència. Els joves i els nouvinguts (Raphinha va entrar com un coet des de la banqueta) ho entenen. Cal veure la reacció de Piqué, titular ininterrompudament des de l’any 2008 i avui cinquè central (l’avantatgen Christensen, Eric Garcia, Araújo i Koundé), i Jordi Alba, que sempre ha portat malament qualsevol conat de competència. Sergi Roberto rema a favor, com és costum en ell.
El jugador intocable Que no es constipi Pedri
Més enllà de la inqüestionable millora de qualitat aconseguida amb els fitxatges, Xavi té en Pedri el seu futbolista franquícia. Tot el que fa li agrada. Al camp interpreta la partitura com ningú. Quan va baixar uns metres de posició en auxili de Frenkie de Jong a Anoeta el Barça es va transmutar en el que vol el de Terrassa. Un equip amb un director d’orquestra que marqui les velocitats, tal com feia ell amb el Barça i la selecció espanyola. Xavi va trigar a explotar fins a convertir-se en el millor migcampista organitzador del món. Quan veu Pedri amb 19 anys fer el que fa li cau la bava.
El gran desafiament “Ousmane, m’has de marcar 15 gols”
Xavi ha donat la cara per Dembélé i l’antic extraterrestre francès sembla avui un fitxatge il·lusionant d’estiu. Fins i tot parla en un castellà decent després dels partits. De sobte és un home adaptat. La metamorfosi la firma Xavi, però no a canvi de res. “Ousmane, ets davanter del Barça i has de fer 15 gols aquesta temporada”. Això li ha demanat en resposta a tanta generositat i confiança. Extrem de driblatge infinit i bona passada final, a Dembélé li falta elevar els seus números golejadors per ser considerat un crac. A Xavi el van acompanyar els millors davanters durant la seva carrera. Dembélé va marcar a Anoeta. Ja en suma un.
Buscant nous líders Lewandowski dona molt
Parlant de davanters, Xavi està encantat amb el paper de Lewandowski, un exemple clar de rendiment immediat destinat a justificar una operació molt costosa però probablement imprescindible. El gol es paga i al polonès li sobra. La sorpresa per a l’staff ha estat la voluntat d’integració, l’assumpció de la seva figura com a suport constant de l’entrenador (si la figura internacional està de part del tècnic tot flueix millor) i com a referent per als més joves. La connexió amb Ansu Fati és òbvia. Els separen 15 anys, el seu ascendent és gairebé d’índole fraternal. L’èxit final de la temporada tindrà molt a veure amb l’explotació d’aquesta relació incipient. Xavi ho sap perfectament i per això se’n va anar de Donostia amb un somriure a la cara. ■