La valentia de Xavi

La possessió no és una arma ni d’atac ni de defensa. És d’ordre. Els entrenadors del Barça han viscut molt de temps obsessionats amb l’organització, amb el tema de la possessió, la posició i la pressió. Però al final quan realment han sortit i han triomfat de debò ha estat quan han jugat amb el màxim risc. Històricament al Madrid han manat gairebé sempre els jugadors, i al Barça, l’entrenador. A Catalunya s’ha intentat visualitzar la figura de l’encarregat de la botiga també en el futbol. Al Reial Madrid venien els dependents; al Barça, l’encarregat.

Una altra qüestió és quan hi havia Di Stéfano o Messi. Els números u marquen el to del club siguin on siguin. Cruyff com a entrenador no va ser un catedràtic conceptual, encara que ho hagin volgut vendre així; va ser un geni intuïtiu, llest i futboler, molt espavilat, que va saber jugar amb el risc, va apostar i li va sortir bé moltes vegades i d’altres no. Xavi és un fill del sistema, orfebre del millor centre del camp de la història blaugrana i entrenador amb idees clares i intel·ligència emocional. En la victòria contra la Reial Societat va ser tan decisiu com Ansu Fati, Lewandowski o Pedri.

El Barça, amb un empat al marcador, va jugar amb quatre davanters nats: Ansu Fati, Lewandowski, Raphinha i Dembélé. En tot just 8 minuts van resoldre el partit i en 13 van fer el quart gol sense el francès sobre el camp. Xavi s’ho va jugar tot, va arriscar i va ser un festival. Va jugar amb només tres homes al darrere (els tres centrals que alguna vegada havia utilitzat Koeman amb èxit) i va fer servir totes les armes. Que són moltes. Ja havia començat amb una alineació sense cap dels capitans. Tot i això, si Busquets hagués pogut

Els tècnics del Barça gairebé sempre busquen l’ordre, però triomfen més quan s’imposa el risc

jugar, hauria estat titular.

L’absència dels capitans a l’onze inicial va permetre al Barça ser molt intens a la primera part i, sobretot, mantenir un to físic elevat a la segona. Xavi, en el descans, va demanar pausa i possessió més llarga per a la segona part. Li van fer cas, i ell hi va afegir els focs artificials, amb una explosió ofensiva que va deixar la Reial sense forces. Imanol, el bon tècnic del club donostiarra, va reconèixer al final del matx que el seu equip havia baixat físicament. En canvi, el Barça anava llançat.

Els tècnics blaugrana acostumen a buscar l’ordre per atacar els partits, però, com més arrisquen, més triomfen. L’exemple de Xavi a Sant Sebastià és poderós. El Barça està indissolublement unit a les emocions i al risc, encara que s’entengui perfectament que els responsables busquin l’organització perfecta. En el futbol d’avui, tot i això, els components més passionals s’han imposat als acadèmics criteris de robotitzar el joc. ●