L’esquerra vota Meloni

Ha començat el compte enrere de les eleccions italianes i un fantasma recorre Europa. La hipòtesi probable que l’extrema dreta governi un país fundador de la UE sacseja els mercats i inquieta els defensors de les conquestes socials. Es tracta d’una ultradreta amb certificat d’autenticitat: pel seu passat neofeixista i pel seu present, ateses les estretes relacions entre Giorgia MeloniidirigentscomAbascal,OrbánoLePen.Caldràveure,però, si la nova líder mantindrà aquest accentuat perfil ultradretà en el futur. D’una banda, és possible que –en cas de governar– la dependència italiana de l’ajuda del Banc Central Europeu moderi el seu antieuropeisme, com es dedueix de les seves últimes declaracions. De l’altra, no pot descartar-se que Meloni hagi pres nota, després del seu incendiari pas per la campanya andalusa, de l’estancament electoral de Vox davant un PP que sempre creix quan es modera.

Mentre en països com Espanya o Alemanya la dreta tradicional pot continuar actuant de dic contra els ultres, Itàlia és un país que s’ha quedat sense referents moderats en el bàndol conservador. Només l’esquerra tenia opció de frenar el tòxic trident que integren

Meloni, Salvini i Berlusconi. El problema és que continua immersa en un temerari exercici de divisió i autodestrucció. Tan mancat de referents s’ha quedat el progressisme italià que ha acabatparapetant-sedarrerelafigurad’unbanquercomMarioDraghi –respectable, peròbanqueralcapdavall– encomptesd’articularun missatge propi. Recórrer a la tecnocràcia potser va ser un encert en un moment crític, però haver-s’hi aferrat pot condemnar el Partit Democràtic, incapaç d’impulsar una coalició amb les formacions més afins.

Els efectes a Espanya d’una eventual victòria de Meloni són difícils d’avaluar. Podria envalentir Vox i, alhora, convèncer el PP que ha d’accentuar la seva moderació, ja que Espanya és un país europeista poc aficionat a l’estridència. I l’esquerra? Pedro Sánchez i Yolanda Díaz sens dubte en prendran nota. Saben que es necessiten i per això exhibeixen tan bona sintonia en públic, però els peus de la vicepresidenta recolzen sobre les bases pantanoses d’un partit que porta el gen de l’esquerra caïnita.