El diferent, l’estrany

Llegeixo els dietaris d’Imre Kertész amb respecte reverencial. Qui ha sobreviscut a l’horror i a l’extrema penalitat dels camps nazis i qui, encongit i solitari, ha suportat la misèria moral del comunisme d’Estat, no perd el temps en floritures. S’han de comprendre –afirma– dues coses alhora. Semblen antagòniques, són complementàries: “La increïble importància i significança de l’existència individual, única, així com la increïble insignificança i falta d’importància de l’existència individual, única”. Auschwitz és per a Kertész l’escandolosa pedra fundacional d’una nova ètica.

Convençut que serà un autor sense lectors ni reconeixement, assisteix amb estupefacció a l’interès que suscita a tot Europa la traducció de Sense destí, que va alçar-lo al Nobel (2002). Llibre inoblidable, Sense destí (Quaderns Crema) és l’odissea d’un adolescent als camps de concentració nazis. Tot just sortit de la infantesa, a l’edat que els joves descobreixen la complexitat de la vida, ell ha d’assumir l’extrema degradació, la crueltat, la deshumanització. Hi ha moltes escenes escruixidores al llibre. Una d’elles exemplifica l’antisemitisme hongarès. Amuntegats en un comboi, els jueus hongaresos arriben a la frontera del Reich. S’han emportat de valor tot el que han pogut, ignorants de l’horror que els espera. Els gendarmes hongaresos els comminen a lliurar les seves joies “a la pàtria” abans de travessar la frontera. Com que no ho fan, les arrenquen per força i acusen aquells compatriotes desvalguts d’egoistes i traïdors a la pàtria. En una sola escena, el paquet sencer de la baixesa moral: mesquinesa, cobdícia, ressentiment, impietat.

Molts anys després, als dietaris ( El espectador, Acantilado), Kertész constata la pervivència de l’antisemitisme. Què és ser hongarès?, pregunta. No ser jueu. I què és ser jueu? Tot allò que no és hongarès. L’antisemitisme com a concreció del rebuig a l’estrany. D’aquesta brutícia moral surt el votadíssim Orbán, reconstructor del nacionalisme hongarès.

El rebuig de tot allò estrany o diferent és una pulsió també present entre nosaltres, adaptada, no cal dir-ho, a les ibèriques circumstàncies. Tots els que, del seu cos nacional, rebutgen l’estranyesa, s’assemblen. Encara que no gosin o no puguin anar tan lluny. ●

S’assemblen tots els que, del seu cos nacional, en rebutgen l’estranyesa