Guerra psicològica (i radioactiva)

Per poc que se sabés d’Ucraïna abans de la invasió, el nom de Prípiat era familiar. Amb l’accident nuclear va passar a l’imaginari col·lectiu, i no amb estampes de quan es va fundar als setanta per complir la utopia d’una nova era. Després que un astronauta soviètic fos el primer a passejar-se per l’espai exterior, arribava el torn de l’àtom pacífic: la panacea tecnocientífica per a una economia estancada. Per això, Moscou va decidir situar Ucraïna a l’avantguarda de la nuclearització de l’URSS. L’Institut Tecnològic de Khàrkiv, víctima també de les bombes, era un centre capdavanter en física nuclear. Aleshores s’assegurava que els reactors, inofensius com samovars, s’haurien pogut instal·lar fins i tot a la plaça Roja. No són les imatges dels flamants inquilins de Prípiat, deia, les que van quedar per a la història, sinó les d’un lloc buit, on els mesuradors de radiació espetarreguen a la vora de gronxadors abandonats o arbres superresistents. Arran del desastre, que havia de conduir al final de l’URSS, van sorgir les primeres organitzacions civils de protesta a Ucraïna i Bielorússia contra un sistema agònic que havia posat en risc mortal els seus ciutadans. En el discurs d’acceptació del Nobel de Literatura, Svetlana Aleksiévitx, autora de l’imprescindible La pregària de Txernòbil, va recordar el comentari d’un taxista del lloc: “Cada dia dos o tres coloms s’estavellen contra el meu cotxe, però els diaris diuen que la situació està controlada”.

Com Prípiat al seu moment, la ciutat d’Energodar (do de l’energia) acull una central, la de Zaporíjia, el primer reactor de la qual va començar a operar el 1984 i, amb sis en funcionament, genera la cinquena part de l’electricitat del país. És la central més gran d’Europa perquè la Ucraïna independent va apostar per l’energia nuclear amb la voluntat d’alliberar-se de la supeditació a Rússia i de contenir-ne la influència. Si busqueu la bandera d’Energodar, veureu que els seus colors són el groc del cereal i el blau del cel, com els de la bandera nacional, però a la primera el blau es converteix en un traç ondulant que remet a les aigües del Dnièper. Enmig d’aquesta franja blava apareix una espurna elèctrica, com un sol d’agost llambrejant. Avui aquest símbol recorda més aviat el que s’usa a les infografies per indicar on hi ha enfrontaments armats o explosions. La maniobra de Putin ens ha situat davant d’un horitzó inèdit: deu ser la primera vegada que s’involucra directament en una guerra una central nuclear.

Els experts expliquen que el disseny de Zaporíjia no és el de Txernòbil: amb fonaments resistents a terratrèmols, una pell gruixuda a prova d’impactes protegeix els reactors. Tot i això, els contenidors de residus són vulnerables, ja que es troben a l’exterior. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) no respira tranquil·la, perquè la seguretat d’una central no obeeix només al seu disseny. El bon funcionament depèn també de les capacitats dels operaris, que minven en situacions d’estrès. Imaginem ara els tècnics ucraïnesos, supervisats per les forces invasores, amb atacs en zones molt pròximes o en llocs delicats, com el transformador elèctric d’un reactor. Encara que no tornés a caure un projectil a la central, l’AIEA alerta: no es respecten pilars de seguretat com mantenir el personal lliure de pressions, preservar cadenes logístiques fiables o la comunicació amb els organismes reguladors.

Al marge del pla que tingui el Kremlin per a la central, com desviar-ne la producció a zones ocupades i deixar Kíiv sense subministrament per a l’hivern, és innegable el caire de guerra psicològica, sobretot amb la memòria traumàtica per als ucraïnesos del que va passar el 1986. Vuit anys després, van cedir a Rússia el seu arsenal nuclear amb la signatura del memoràndum –que no tractat– de Budapest, a canvi que es respectessin les seves fronteres. La historiadora M.E. Sarotte observa que els diplomàtics ucraïnesos signants esperaven comptar amb algun motiu de pes “per sol·licitar ajuda als fòrums internacionals quan els russos violessin els acords”. És curiós, el nostre llindar de tolerància: callem davant una amenaça anihiladora, mentre el tema candent és la vida personal d’una primera ministra el país de la qual ha trencat la neutralitat amb Rússia i ha ingressat a l’OTAN, perquè així ho han votat. Tafaneries i enraonies atiades des de les xarxes socials en una reacció en cadena, com àtoms d’urani en una fissió nuclear. ●

Deu ser la primera vegada que s’involucra directament una central nuclear en una guerra

Andrey BORODULI / AFP