El nus del mocador

La memòria és flexible. A mesura que et fas gran, deixa de ser una gran superfície on els records interactuen amb fluïdesa i coordinació per convertir-se en un basar en què has de regatejar cada record que t’endús. Exemple de record: l’època en què, conscient que començava a oblidar certes coses, el meu pare es feia un nus al mocador. Era una mena d’alarma per no oblidar el que considerava important. Un dia me’l vaig trobar davant del telèfon, mirant fixament el mocador, molt contrariat perquè sabia que aquell nus era el senyal que havia de trucar algú però no recordava qui.

Amb una edat que ja es va acostant a la que el meu pare tenia aleshores, descobreixo que hi ha paraules i noms que, encara que coneguem, se’ns escapen. L’estimat doctor Nolasc Acarín explicava que en una situació com aquesta

Hi ha paraules que, no saps ben bé per què, s’escapen més fàcilment

no t’has de posar nerviós i durant un minut has de concentrar-te fins que el cervell acaba trobant el nom o la paraula que buscaves. La intriga, però, no és agradable i de vegades el record triga més d’un minut a manifestar-se o emergeix quan ja el donaves per perdut. Hi ha paraules que, no saps ben bé per què, s’escapen més fàcilment (durant un temps no recordava la paraula hipocondríac).

Potser per compensar aquests oblits parcials, també recuperes seqüències de memòria que no sabies que formaven part del patrimoni viscut. Si intentes confrontar aquests records amb algú que els hagi viscut, constates que hi ha coincidències, però que les dues versions divergeixen i confirmen que la memòria és un artefacte quàntic, fet a mida. De manera que has d’assumir que, a partir de certa edat, t’encalles més sovint, has de buscar noms a internet amb més freqüència (pregunta de cunyat: ¿pot ser que com més memòria té la tecnologia, menys en tinguem nosaltres?) i has de concloure que la punta de la llengua és cada vegada més lluny. I que quan finalment hi arribes, a la reconsagrada punta, ja no recordes què carai hi havies anat a buscar. Acabes descobrint que qui va dir: “Tinc una memòria admirable: me n’oblido de tot” tenia raó. Però ara no puc dir-vos qui és l’autor de la frase perquè no me’n recordo, tu. ●