La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Vaig tenir molta por per la meva filla”
La rapera musulmana assetjada per la seva defensa del col·lectiu LGTBI trenca el silenci
Imane Raissali, de 25 anys, rapera i musulmana, va ser víctima d’una campanya de linxament integrista a internet per la seva defensa de la igualtat, la diversitat cultural i la llibertat sexual. No canviaria ni una coma del que va dir al seu dia (en particular, del seu vídeo de suport al col·lectiu LGTBI a TikTok, on té 600.000 seguidors). Però quan els assetjadors li van enviar vídeos de la seva filla...
“Només té 4 anys, i vaig perdre la fe en el gènere humà. Vaig tenir atacs d’ansietat, de pànic; m’espantava estar sola”. Va tenir i té protecció dels Mossos d’Esquadra a Sabadell, la seva ciutat, i es va reunir amb el cap d’escortes de la comissaria local. S’ha sentit “molt protegida i acompanyada”. Un inspector li truca cada dia. A primers de mes va ser per donar-li una alegria: “Vull que ho sàpigues. L’han detingut”.
Miss Raisa, com se la coneix en la música, es considera “catalana, espanyola i marroquina”. El seu assetjador més ultramuntà, resident a Birmingham, va volar a Madrid, i així que va aterrar va ser capturat, arran de l’ordre cursada pels Mossos. Aleshores, ella ja s’havia enfadat amb si mateixa i havia esborrat les fotos i els vídeos que va penjar a les xarxes de la seva filla. Què li dirà quan sigui gran?
“Li diré que vull estar orgullosa d’ella. De la seva força, valentia, empatia, assertivitat i bondat. Vull que sigui una dona que sàpiga que la llibertat dels altres és la seva. Per això, jo, que no pertanyo al col·lectiu LGTBI, vaig fer aquell vídeo. No es tracta de defensar les persones amb una orientació sexual o una altra. Es tracta de defensar les persones. Això vaig fer, això diré a la meva filla i això m’agradaria que fes ella”.
Tres setmanes després de la detenció de l’assetjador, a qui s’ha retirat el passaport i que ha d’estar localitzable fins al judici, Miss Raisa trenca el seu silenci amb un crit eixordador. El crit serà el títol del seu pròxim llibre, que revelarem al final. L’obra es publicarà al novembre. “És un manifest”, diu l’autora, que ja havia publicat el poemari Pondré los colores i que està a punt d’acabar Psicologia.
Ha dubtat molt abans de posar-se en contacte amb La Vanguardia. “Si parlo, m’acusaran de buscar notorietat. Si callo, que no crec en tot el que defenso. Però cal enviar dos missatges. Un: no pot ser que paraules d’amor, educació i tolerància aixequin aquesta onada d’odi. I dos: els qui sembren l’odi a les xarxes socials han de saber que és difícil localitzar-los i detenirlos, però no impossible”.
Va rebre “centenars d’amenaces al dia”. Sabien on fer-li més mal, i esmentaven la mort del seu pare per un càncer de pulmó, quan ella tenia 16 anys. “Com hi pot haver persones així?”, es va preguntar. Mai no s’havia sentit més al marge de la humanitat, fins que va comprendre que els que s’havien deshumanitzat eren els altres, no ella. “La meva família em va aconsellar que eliminés durant un temps les meves xarxes socials, i vaig dir que no”.
“Si ho hagués fet, ells haurien guanyat. L’odi s’hauria imposat a l’amor. No podia tolerar-ho. portava. Però també portava una AirTag (35 euros). Així doncs, va poder informar la companyia aèria Delta que, uns dies més tard, la seva maleta era en un carrer concret d’una localitat pròxima a l’aeroport, segons podia veure mitjançant una app del seu mòbil.
Delta va comprovar la llista de treballadors de l’empresa subcontractada per a la gestió dels equipatges i va descobrir que un d’ells, un jove de 19 anys, vivia en aquell lloc. No va ser arrestat immediatament. Van buscar proves. Uns dies més tard, un altre treballador el va veure registrant una maleta i, poc després, un viatger va denunciar que li havien sostret 15.000 dòlars en joies que portava al seu equipatge. El treballador va ser detingut per la policia, i al seu domicili hi tenia les joies robades, però res de la primera viatgera ni l’AirTag, que va destruir quan la va trobar, tot i que era ja massa tard. Enxampat.
Aquest tipus de dispositius de rastreig són ideals per als viatges i propor
Vull continuar sent com he estat sempre: transparent”. Ha plorat molt. Ha parlat i s’ha desfogat. Va meditar demanar auxili psicològic. Al final no ho va fer. Està acostumada a ser el pilar de la seva família, el bastó de la seva mare, a no queixar-se ni demanar ajuda mai.
També està acostumada que la utilitzin i la converteixin en símbol de banderes que no vol enarborar. Si va amb vel, perquè va amb vel. Si no en porta, perquè no en porta. Per a uns, el seu vel havia de ser un reflex de “la puresa islàmica”. Per a d’altres, un exemple d’acord amb el rap, que unís tradició i modernitat. Sempre li exigien que triï bàndol, com quan li demanen que defensi el col·lectiu LGTBI “al seu país”.
“Aquest també és el meu país. Jo no vaig demanar venir. Em van portar els meus pares quan tenia 8 anys, i no sabia parlar castellà ni català. Avui els parlo amb la mateixa fluïdesa que l’àrab. El meu únic delicte ha estat treballar, estudiar i aprofitar
“Quan sigui més gran, vull que la meva filla sàpiga que defensar la llibertat dels altres és defensar la seva”
Renuncia que el vel la faci defensora de causes que no són les seves: “Amb o sense, soc la mateixa”
els recursos al meu abast. Si es poden tenir tres cultures, catalana, espanyola i marroquina, per què n’he de triar només una? Per què he de perdre la riquesa de les altres dues?”. Ha decidit renunciar al vel perquè no vol que l’encasellin.
“Me’l vaig posar amb 12 anys per imitar la meva mare, que adoro. Amb i sense vel, soc la mateixa, una persona en constant evolució i que no renuncia a res del que creu”. Sap que, faci el que faci, la criticaran. Que li preguntaran per què no se’l va treure abans o per què se’l treu just ara. A tots els contestarà amb el títol del seu llibre, que és alhora un crit, un manifest i una declaració d’intencions: Porque me da la gana. ● cionen certa tranquil·litat. Durant les meves vacances, vaig veure desenes de passatgers del mateix vol que el meu desesperats perquè les maletes trigaven molt de temps a sortir. Jo estava tranquil. Vaig mirar la localització de l’AirTag i eren al costat de l’avió, fora de l’edifici de la terminal. Havien arri
L’equipatge es pot extraviar, però ara es pot saber on és a cada moment
bat a l’aeroport de destinació. Només calia esperar que les posessin a la cinta.
Si aquesta tecnologia es popularitza prou, les reclamacions per maletes perdudes poden entrar en una nova etapa. Serà el passatger qui dirà al treballador on és exactament el seu equipatge. Un canvi de paradigma.