Un home bo

Acostumats a un futbol d’elit cada vegada menys amable, lliurat a un capitalisme salvatge que ni la pandèmia no ha estovat (hem tornat als sous i els fitxatges multimilionaris, la reflexió anunciada era una falsa promesa), el Camp Nou va viure una nit preciosa.

El seu responsable únic, tot i que ho negarà per modèstia, és Juan Carlos Unzué, un bon paio a qui una malaltia incurable ha omplert de llum. Des de la bondat, va anar convencent amics que ja coneixia per aconseguir que dos clubs de la mida de Barça i Manchester

City es comprometessin a unir-se per la causa que persegueix: recaptar fons per a la investigació de l’ELA i de passada reclamar més ajuda governamental perquè les persones que la pateixen, especialment les que disposen de menys recursos, puguin viure la seva situació amb dignitat i l’assistència adequada. El cos d’Unzué es va encongint, però la seva voluntat és atlètica. El seu és un acte de generositat sense fissures.

No ens enganyem. El vessant social dels clubs de futbol té avui molt de rentat de consciència, de banc regalant calendaris o de companyia elèctrica fent-se passar per oenagé. Unzué va aconseguir que aquesta sospita no planés mai a l’estadi perquè la seva iniciativa sorgeix de l’autenticitat més colpidora. Els seus discursos (n’ha fet centenars, no para de moure’s juntament amb la seva dona i la seva inseparable cadira de rodes) commouen i consciencien. Amb el d’ahir a la nit va tornar a aconseguir-ho. Les cares de Xavi, de Pep Guardiola, dels futbolistes, però també la de treballadors veterans del club com José Manuel Lázaro, de molts aficionats presents, de persones afectades per la malaltia... delataven emoció i respecte. Es va disputar després un partit, però va ser el de menys. El de més va ser que es va recaptar un dineral. I que, gràcies a Unzué, el futbol va dissimular com poques vegades els seus problemes per empatitzar.