“Una foto pot embellir el món tant com un llibre”

Ha disparat vostè... quantes fotos? Centenars de milers. Serà recordat per una. Tinc l’obituari escrit, ho sé. La foto de la nena afganesa. Sí. La vaig veure aquell dia en una aula, vaig veure els seus ulls... I vaig saber instintivament que l’havia de fotografiar. I li vaig demanar permís.

Portada del National Geographic, va fer la volta al món.

Vaig ser conscient del valor d’aquella foto quan la revelava a casa meva, havent tornar del viatge, fa 35 anys...

Què hi feia vostè, allà?

Vaig anar a la guerra de l’Afganistan, vestit com un mujahidí i amagant els rodets dins la roba.

Si no hagués fet aquella foto...

Potser avui jo viuria sota un pont.

Manté contacte amb aquella noia?

Sí, i m’alegro que la foto fos útil.

Per a què?

Ha conscienciat sobre la situació de la dona en aquella part del món: ella continua sent avui una activista orgullosa.

La vida de la nena va canviar?

Sharbat Gula és avui una mestressa de casa a Roma i continua ajudant molta gent.

Com va començar vostè a fer fotos?

El meu pare em va regalar una càmera de fotos als 12 anys.

Quina va ser la seva primera foto?

El meu gos.

Què recorda de la seva infantesa?

Vaig patir una lesió a la mà dreta, per un accident: em vaig apartar de jocs infantils i alhora vaig aprendre a observar.

Tot és per alguna cosa.

Vaig començar a estudiar cinema, però als 23 anys vaig sentir la necessitat de tocar el dos: a l’Índia.

Per què?

M’atreia imperiosament, i quan vaig arribar-hi em va impressionar visualment, perquè tot era diferent i nou als meus ulls.

I va continuar.

L’Afganistan, Amèrica, la Xina, Àfrica...

Què busca quan prem el disparador de la seva càmera?

Una història.

I com la veu?

Aaè ciesa