La Vanguardia (Català-1ª edició)
Demagogs abans de Trump
Donald Trump no ha estat, ni de bon tros, l’únic polític demagog i populista en els dos segles i mig de la república dels Estats Units, però sí que ha estat el que ha tingut més poder, ni més ni menys que la presidència del país, a què aparentment pretén tornar a optar en els comicis presidencials del 2024. De fet, només una improbable derrota dels seus correligionaris republicans en les anomenades eleccions de mig mandat que se celebren d’aquí tres mesos o una condemna penal en ferm podrien privar-lo d’obtenir la nominació republicana per tercera vegada.
Potser el primer populista nord-americà que va tocar poder real va ser Huey Long, anomenat the Kingfish, la família del qual dominaria políticament l’estat meridional de Louisiana durant mig segle. Sota el lema “cada home, un rei”, Long es va embarcar en un ambiciós programa d’inversions públiques en un estat molt empobrit per la Gran Depressió. Furtant als ciutadans rics, a la banca i a les grans corporacions, des del càrrec de governador de l’estat i posteriorment des d’un escó al Senat federal, va teixir al mateix temps una xarxa corrupta de contribucions dineràries entre les persones que anava col·locant en nòmina, cosa que el va fer pràcticament imbatible.
Al cap de poques setmanes d’anunciar que disputaria les eleccions presidencials del 1936 a Franklin D. Roosevelt, el gendre d’un jutge que Long acabava de privar del càrrec el va cosir a trets a Baton Rouge quan encara no havia fet els 43 anys. El seu funeral va ser una gran manifestació de dol, a què van assistir més de 200.000 persones.
Tot just deu anys més tard, el 1946, un polític més aviat fosc va aconseguir un escó per Wisconsin al Senat gràcies al seu historial militar a la Segona Guerra Mundial. A falta de programa i ideari, Joseph McCarthy va trobar una autèntica mina d’or en la presumpta infiltració del comunisme en altes esferes del govern i en la indústria cinematogràfica. L’anomenada caça de bruixes va durar més d’una dècada, en què va propiciar una allau de delacions i va arruïnar carreres i reputacions. Víctima dels seus propis excessos demagògics i d’estendre les seves infundades acusacions a les forces armades,
McCarthy va ser censurat pel Senat i ja no va aixecar el cap. Va sucumbir a l’alcoholisme i va morir de cirrosi als 48 anys.
En aquesta galeria de demagogs amb molt de ganxo popular no hi pot faltar George Corley Wallace, governador d’Alabama durant 16 anys i candidat a la presidència del país quatre vegades. La seva candidatura independent del 1968, davant el republicà Nixon i el demòcrata Humphrey, va ser l’última fins ara que ha obtingut vots electorals –gairebé mig centenar–, ja que va ser el més votat en cinc estats de l’antiga Confederació.
Tot i que associat fonamentalment amb la resistència a la integració racial, Wallace va proposar a l’esmentada campanya del 1968 algunes mesures de caire social, com ara l’augment de les pensions i de l’assistència sanitària, al costat d’altres de caràcter clarament populista, com la supressió de l’ajuda exterior o les restriccions a la immigració. Un cop va haver tornat a la cleda demòcrata a les primàries presidencials del 1972, un desequilibrat li va disparar diversos trets al pàrquing d’un centre comercial de Maryland. Wallace va salvar la vida, però va quedar confinat a una cadira de rodes fins que va morir el 1998, amb gairebé 80 anys. En una última entrevista concedida a la revista George, editada pel fill del president Kennedy, Wallace va abjurar del seu passat segregacionista i va demanar públicament perdó als seus conciutadans afroamericans.
A diferència de Trump, cap dels tres no va tenir possibilitats d’arribar a la Casa Blanca, però les seves carreres il·lustren la trajectòria clàssica del demagog: una arrencada espectacular i un descens en bloc. En canvi, el gran mèrit del penúltim president és haver aconseguit que una part significativa de l’electorat continuï creient que li van robar unes eleccions, les del 2020, en què el seu rival va treure 7 milions més de vots que ell. El fenomen no té precedents i només cal atribuir-lo a la intensa polarització política i social en què s’ha instal·lat el país. ●