Els indepes davant la nova agenda

El llenguatge de les cròniques haurà d’anar més enllà de tòpics com “una tardor calenta”, que a més podrien convertir-se en acudit involuntari. Venen dies molt complicats, segons diuen tots els experts i líders. Les forces polítiques es preparen per actuar en un escenari de possible recessió. A Catalunya, les noves amenaces s’afegeixen al paisatge del postprocés, marcat per un independentisme que governa alhora que és incapaç de fixar una estratègia compartida. Això genera una discòrdia permanent dins el bloc que aspira a un canvi de l’statu quo, unes querelles interminables que interessen poc o gens al conjunt de la ciutadania. Querelles que acaben creant una política aïllada, inintel·ligible i desconnectada de l’experiència de les majories.

Fins ara, ni la pandèmia (amb els seus efectes diversos) ni l’impacte de la guerra a Ucraïna (amb el seu corol·lari econòmic i social) han alterat la correlació de forces al Parlament. Els partits independentistes gaudeixen de l’altíssima fidelitat del seu electorat (malgrat l’abstenció notable en els darrers comicis), el PSC es beneficia de la desescalada i de l’enfonsament de Cs, i el PP continua sent una marca marginal. L’única cosa nova és l’aparició de Vox, que ha crescut a partir dels votants més extremistes d’Arrimadas i dels decebuts amb els populars. Alterarà la intensificació de les dificultats el vincle de les bases independentistes amb els tres partits que les representen a la Cambra catalana? No ho sap ningú, malgrat que els dirigents d’ERC, Junts i la CUP es mouen, sovint, com si el contracte amb els seus electors fos etern i irrompible. Les eleccions municipals del maig del 2023 seran el termòmetre per tenir dades certes al respecte. Les maquinàries estan treballant per arribar a aquesta me

Ni Junts ni ERC estan còmodes avui amb les respectives narratives

ta.

“El final de l’abundància” que anuncia Macron (fins i tot per als molts que no han accedit mai a aquest Disneyland) ens col·loca davant una nova agenda per a la qual ningú no estava preparat, tampoc els partits independentistes. Si el procés és, en part, fruit dels efectes derivats de la crisi financera global del 2008, cal imaginar –potser– una reformulació del guió independentista en vista del nou context. De crisi en crisi, el sobiranisme de nou encuny ha escrit el seu relat. Avui dia, el relat d’un embat repetit amb l’Estat està molt gastat, mentre que el relat de la taula de diàleg s’ha convertit en un simple metarelat, vinculat a la majoria governamental a les Corts espanyoles. Ni Junts ni ERC estan avui còmodes amb les seves respectives narratives, però les mantindran fins que alguna cosa els obligui a canviar-les.

Si no sonés a recepta d’escola de negocis, escriuria que la crisi que ens espera serà una gran oportunitat perquè els partits independentistes catalans s’atreveixin a repensar els seus programes, sense deixar de ser el que són. N’hi hauria prou amb imitar alguna cosa (no tot, perquè aquí no gaudim de la sobirania que dona el concert econòmic) del PNB i de Bildu.