L’Àrtic com a alternativa

Rússia sempre ha tingut una obsessió per ser una potència marítima: garantir-se la sortida a les aigües calentes, és a dir, als grans oceans. Per això, el domini del Bàltic per accedir a l’Atlàntic i del mar Negre per ferho a la Mediterrània han estat essencials històricament. I per arribar al Pacífic, la conquesta de Sibèria, fins a Vladivostok, al mar del Japó.

Després del pèssim error de càlcul de Rússia a l’envair Ucraïna, Putin ha d’intentar recompondre una posició geopolítica que ha quedat molt debilitada en aquest sentit. Efectivament, ha vist com el vincle atlàntic –exemplificat en la revitalització de l’OTAN i la incorporació de Suècia i Finlàndia a l’Aliança– ha sortit enfortit.

Això ha comportat que el Bàltic, un mar soviètic durant la guerra freda, s’hagi convertit en un mar de l’OTAN, que encaixona la flota russa, de manera que només pot respondre incrementant perillosament el rearmament del seu enclavament de Kaliningrad.

També l’intent de tornar a controlar, amb Turquia, el mar Negre, ha estat un fiasco. La flota al mar Negre ha mostrat mancances, incloent-hi l’enfonsament del seu vaixell insígnia, el Moskva, o la retirada de l’estratègica illa de les Serps, mentre Turquia continua impedint el pas de vaixells de guerra pel Bòsfor, tancant l’accés a la Mediterrània.

La tercera flota russa, amb base a Vladivostok, depèn del lliure pas per l’estret de Bering i, per tant, dels Estats Units (Alaska), així com de la continuïtat en la presència a les disputades illes

Kurils, reclamades parcialment pel Japó, i que permeten el lliure accés al Pacífic.

I la quarta se situa a l’Àrtic, amb base a la península de Kola. Històricament ha estat menys important, atesa la situació glaçada de les seves aigües durant pràcticament tot l’any.

Però l’escalfament global està canviant dràsticament aquesta realitat, i el desglaç permet una ruta naval, gairebé permanent, connectant l’Atlàntic amb el Pacífic, pel nord, sense haver de passar per la Mediterrània, el mar Roig i l’estret de Malacca.

No només això. El desglaç permet unes possibilitats enormes d’explotació de recursos energètics i de minerals i terres rares, imprescindibles per als processos de producció basats en les tecnologies digitals.

Però el més inquietant és que està propiciant una militarització accelerada de la zona, abans impensable. I amb la qual Rússia pretén compensar els re

El més inquietant és que el desglaç propicia una ‘militarització’ accelerada de la zona

trocessos als altres mars, mostrant poder naval i ambició geopolítica.

Òbviament, tal moviment no pot obviar que set dels vuit països del Consell Àrtic són o seran membres de l’Aliança Atlàntica, la qual cosa incrementa la percepció de setge en una zona que Rússia ha considerat sempre com a pròpia.

Estem assistint ja a fortes tensions amb Noruega i s’ha incrementat la rellevància de Grenlàndia (riquíssima en terres rares).

L’Àrtic s’està convertint així en una part substancial del nou ordre geopolític. En conseqüència, la Xina no vol quedar-se al marge. I la via més ràpida és arribant a acords amb Rússia per desenvolupar la Ruta de la Seda Polar, aportant tecnologia i finançament que Rússia no té, a canvi d’ajudar aquesta a consolidar la seva posició militar i estratègica a l’oceà. El cost és convertir Rússia cada vegada més en un país subordinat, i que la Xina estableixi una posició estratègica en una regió de la qual no forma part geogràficament.

Però, per a Rússia, és una qüestió de supervivència com a gran potència. Progressivament retallades les seves aspiracions per accedir a les aigües calentes (una obsessió permanent des de l’època dels tsars), a través del Bàltic o el Negre, la nova via de l’Àrtic es converteix cada vegada més en la seva única alternativa.

Malauradament, l’Àrtic ja no podrà ser un bé públic global, sinó un nou escenari de confrontació, com l’espai i el ciberespai. Només ens queda l’Antàrtida. Per quant de temps? ●

Tsuguliev / Getty