Apòstols moderns s

om a punt de tancar La Vida Lenta, la d’aquesta plana i la que ens imposem a l’estiu, quan ens intentem enganyar sobre la tornada: anirem al gimnàs, farem dieta, llegirem més, ens estressarem menys i altres fantasies. sembla que estem a punt d’entrar en una tardor-hivern força difícil. Però també cal dir que poques han estat diferents: oblidem amb facilitat una pandèmia, per exemple. la complexitat de tot el que passa i ens passarà suposa un esforç titànic de comprensió. Jo, que tinc com a ofici i esport llegir, escoltar i aprendre per poder-ho explicar millor, a vegades em sento desbordada perquè no arribo a tot: la guerra i la contrainformació en forma de propaganda per part dels dos bàndols, la geoestratègia i el paper de la Xina, la vida interna de partits de govern com ara el PP o JxCat, la pobresa i la misèria, les baralles de l’educació i el català... M’aturo, la llista és massa llarga.

trobar algú que t’expliqui el que està passant en termes senzills i, sobretot, què n’he d’opinar i com actuar és un vell somni de tots els ciutadans. Per aconseguir-ho, han seguit tota mena de líders espirituals i polítics. la història n’és plena i no citaré Hitler, per no caure en el clixé, però només cal recordar els pobles de la postguerra on el capellà, l’alcalde i el guàrdia civil eren els garants de la veritat oficial. Mentre augmentaven les incerteses (i la informació), era més complicat sostenir aquest sistema en blanc i negre desaparegut amb el dictador. A tot Europa, la democràcia resistia, amb regles de joc cada vegada més obsoletes, com ara un sistema de partits en procés de fossilització, fins que l’acceleració de la informació a través d’internet, la corrupció i la gran crisi del 2008 es van conjurar per ensorrar el sistema sorgit després de la segona guerra Mundial. Com una filera de fitxes de dòmino, els grans partits europeus, els grans noms de la política del continent van desaparèixer. A itàlia, la Democràcia Cristiana i el Partit socialista, o a França, el partit de Chirac i De gaulle, mentre als Estats units el tea Party començava la demolició dels republicans que incubaria l’ou de trump. les xarxes destapaven errades o mentides dels líders polítics, que dimitien per por d’una opinió pública més cridanera que representativa.

Vivim una dura competència per ocupar l’espai del lideratge i la veritat en una societat fragmentada. El youtuber, el nutricionista, l’entrenador esportiu, el guru de ioga, el conspiranoic o Donald trump, al capdamunt d’aquesta piràmide, aspiren a guiar ciutadans espantats i desconcertats que necessiten identificar nazis i dacoits de Fu Manxú per denunciar-los amb un tuit. Aconseguir que la vida sigui com desitges, convertir els enfadats en justos indignats, trobar culpables i aplicar-los la llei de lynch de les xarxes, creure en miracles neoliberals o racistes o masclistes, són les guerres que vivim i que aniran escalant en intensitat. soc optimista: la realitat acostuma a ser molt tossuda. Bon retorn. ●

Vivim una dura competència per ocupar l’espai del lideratge i la veritat