La Vanguardia (Català-1ª edició)
El telègraf òptic de Montjuïc
La torre del castell conserva els pals d’un obsolet sistema de comunicació mitjançant senyals visuals
El telègraf òptic va ser un sistema de comunicació que es va desenvolupar durant els segles XVII i XVIII, fins que va anar substituint per la telegrafia elèctrica. Consistia en una xarxa de punts elevats o dominants en un terreny on circulaven missatges codificats mitjançant senyals visuals. Amb la combinació de pals i objectes, col·locats en diferents posicions, generaven el missatge.
Barcelona no va ser una excepció. A la torre del castell de Montjuïc encara hi ha les restes d’un telègraf òptic, dissenyat durant els últims anys de funcionament per informar de vaixells que s’acostaven a la Ciutat Comtal.
El telègraf òptic de Montjuïc està format per un pal vertical i dos travessers horitzontals que podien adquirir diferents orientacions. Una combinació de banderins i boles en diferents posicions componien el cos del missatge. D’aquesta manera es podia saber la mena de vaixells que s’acostaven al port, quina nacionalitat tenien i si presentaven alguna avaria o incidència, entre altres informacions.
El Museu Marítim de Barcelona conserva a la biblioteca el llibre de claus d’aquest telègraf òptic, que va ser aprovat el 1858 i ampliat el 1884, fins a convertir-se en un dels més antics, però estava limitat a donar informacions sobre vaixells als diferents aquarteraments de la ciutat. Per a una altra classe de comunicacions ja es feia servir el telègraf elèctric. El llibre recull 220 senyals.
Antoni Casinos, al seu blog En visita de cortesía, que recopila curiositats i episodis dels vaixells que han recalat al port
A a to d cast d Montjuïc nca a hi ha s st s d t èg af òptic; a a foto d a d ta, i d c aus barceloní al llarg de la història, explica que originàriament el telègraf òptic de Montjuïc formava part de la línia Madrid-la Jonquera, i passava per València, Tarragona i la torre de Sant Pere Màrtir. També estava inclòs a la línia que partia de Drassanes cap a la torre de Montcada, que després es bifurcava cap
Vic.
Un missatge per aquest sistema podia recórrer la distància entre Barcelona i Madrid en unes dues hores, depenent de la destresa i rapidesa dels terrers; i la via alternativa, un correu a cavall, podia tardar uns quants dies. Cada torre solia estar separada per un màxim de deu quilòmetres.
L’invent i el desenvolupament del telègraf elèctric van anar convertint en obsolet aquest sistema a partir de mitjans del segle XVIII. Afortunadament per a la història, Montjuïc encara en guarda el record. ■ a
Sabadell i