La Vanguardia (Català-1ª edició)
Josep Maria Talens Forcada
Soci d'honor del F. C. Barcelona
Ha mort cristianament a Barcelona, a l'edat de 80 anys, el dia 28 d'agost del 2022. (A.C.S.) La seva germana, Rosa M.ª; nebots, Jordi, Victor, i família tota ho fan saber a llurs amics i coneguts i els preguen de voler-lo tenir present a les seves oracions. La sala de vetlla s'obrirà avui, dia 29 d'agost del 2022, a partir de les 18 hores. La cerimònia de comiat se celebrarà l'endemà, dia 30 d'agost del 2022, a les 13 hores, al mateix tanatori.
Tanatori Les Corts
Mundo y forma de la guitarra flamenca,
quan només tenia 16 anys, i amb què va trencar esquemes el 1974 amb la rumba Caballo negro,
quatre anys abans que Camarón tragués La leyendo del tiempo.
Manolo sanlúcar, Camarón i Paco de lucía ja tornen a estar junts al tablao del cel, amb Morente, Pastora imperio, Caracol, Menese, Pepe Pinto, la niña de los Peines... Al fons lorca toca el piano, canta la Argentinita, i José, Juan i Manolete (avui es compleixen 75 anys de la cornada mortal d’islero a linares) toregen increïblement.
A Manuel Muñoz Alcón, que va agafar el nom del seu sanlúcar natal per portar-lo arreu, li va ensenyar a tocar la guitarra el seu pare isidro, forner de professió, guitarrista per afició i que va voler ser torero. guitarra i toros ja no el van abandonar. Com tampoc no el va abandonar, sinó que es va reafirmar amb els anys, la seva vocació d’avantguarda sense trair els cànons.
Deia: “soc on he de ser. Quan la llibertat és llibertinatge, estic en l’ortodòxia. Quan l’ortodòxia no deixa moure l’artista, estic en l’heterodòxia. Els cànons són principis que estan construïts com a columna vertebral de la cultura musical”.
la seva heterodòxia canònica i el seu talent creatiu el van portar al món simfònic, des de Medea o Aljibe fins a Locura de brisa y trino. M’aturo en la també simfònica Tauromagia (1988), obra de referència i considerada per molts, Paco de lucía el primer, el millor disc de guitarra flamenca de la història.
A Tauromagia, títol de feliç troballa d’Aute, va posar música i algunes lletres al ritu del toreig, que tant coneixia i estimava. Des del primer tema Nacencia, de títol inequívoc, fins a Puerta del Príncipe, passant pel temps sacre d’Oración, l’aire alat de Maestranza o els terços del toreig per sonanta, bulería i fandangos.
Andalusia va ser la seva obsessió, i la llibertat, la seva bandera: “Cada poble viu, plora i canta a la seva manera”.
Manolo sanlúcar es va acomiadar dels escenaris el 27 de juliol del 2013 a Cuevas de nerja (Màlaga). nou anys abans havia mort el seu fill, amb només trenta-un anys, una pèrdua que no va poder superar mai i de què dona compte al seu llibre El alma compartida (2008), que no són memòries del que va viure sinó reflexions sobre la vida i la mort: “Vaig oferir-me a servir el diable per salvar-lo [al seu fill], i no em va escoltar. o no existeixen ni Déu ni el diable o els importo un rave”.
El 2016, ja tocat per una malaltia renal, va voler tornar (estava anunciat a la Biennal de sevilla), i l’1 de setembre el Palau de la Música es va omplir per al retrobament. Però el mestre no estava en condicions i a la tercera peça, desairós, va abandonar l’escenari.
Ara, en aquest moment de tristesa, en què costa trobar les paraules de l’adeu, recordo una lletra que a ell li agradava:
“Dijo la lengua al suspiro: / échate a buscar palabras / que digan lo que yo digo”.