La Vanguardia (Català-1ª edició)
Corrent continu
Alguna cosa està canviant al Barça perquè la notícia siguin més els jugadors que no juguen que els que juguen. És una alternança natural que el Barça sempre converteix en un torcebraç shakespearià entre defensors de la reforma i partidaris de la ruptura. A la pràctica, la ruptura és una forma de recuperació d’hàbits que s’havien perdut. L’equip pressiona, insisteix i intenta asfixiar un rival que, en el cas del Valladolid, opta per sentir-se intimidat. Al final el Barça necessitarà tant les vaques sagrades (que noten l’alè dels que volen portar-les abans d’hora a l’escorxador) com els fitxatges recents (que semblen haver trencat la maledicció de les inversions milionàries ruïnoses).
Una altra característica del futbol actual: que els moviments del mercat alimentin més la maquinària de l’actualitat que els noranta minuts de partit. Com en els àpats dels casaments, l’exuberància de l’aperitiu vampiritza la gana pel tiberi pròpiament dit. Els detalls extra-futbolístics s’amplifiquen fins al paroxisme. Exemple: l’ull de vellut del president Joan Laporta dispara la creativitat recreativa dels aficionats. És l’espectacle total i l’abolició de les fronteres entre privacitat, anècdota i substància argumental. Si fa anys, a Canal+, la secció “Lo que el ojo no ve” va aportar una mirada de detall indiscret, ara l’ull (de vellut o no) ha crescut i és omnipotent. De manera que la mirada s’expandeix fins a cobrir els 360 graus de totes les dimensions possibles, equiparant anècdotes i categories.
¿I el Barça? Contagia determinació i ganes de jugar, de guanyar i d’il·lusionar. El corrent és continu i s’entesta a fugir com de la pesta del corrent altern, que podria invocar els pitjors fantasmes de l’època, intermitentment decebedora, del joc flàccid. Ofegat, el Valladolid fa el que pot per defensar-se de l’allau atacant d’un Barça que interpreta la idea de competitivitat innegociable com una hipòtesi de treball finalment versemblant.
El primer gol de Lewandowski és un homenatge als tocs d’arts marcials que practicava Ibrahimovic. Però la diferència és que el polonès juga amb una intel·ligència que aporta racionalitat i maduresa al joc. Una intel·ligència que no deixa de fer pedagogia entre els joves. Observar Lewandowski és un espectacle paral·lel al joc col·lectiu, com un desdoblament de pantalla (Gaspar Noe a Vórtex) que amplia la percepció del punt de vista.
El polonès busca constantment el seu espai i gairebé sempre el troba. No es desanima quan ningú s’adona que s’ha desmarcat i corregeix els moviments dels seus companys sense deixar d’intimidar els adversaris. I, com a propina, trenca el furor narcisista d’alguns dels grans depredadors de l’àrea i es guanya l’autoritat a través de l’exemple i el compromís, mai des de la gestualitat rabiosa i demagògicament temperamental.
¿El segon gol? Un altre futbolista apel·laria a la picaresca del peu de Déu o a la idolatria del carisma. Però Lewandowski és el primer a expressar, des de l’estupefacció i la modèstia, la perplexitat de constatar que el futbol té conseqüències feliçment imprevisibles i deixa marge al fet que un gest tècnic obri tot un ventall de possibilitats. Em sumo a les hipòtesis sobre l’ull de vellut de Laporta: es frega els ulls amb tanta força per comprovar que estan començant a passar coses esperançadores per al Barça que s’autolesiona.
El Barça contagia determinació i ganes de jugar, guanyar, agradar i il·lusionar