Aigua freda

Parlàvem ahir de la responsabilitat personal en l’estalvi d’aigua i energia a propòsit d’un bon reportatge del company Cerrillo. Només un detall no em va agradar d’aquell text: que presentés l’aigua freda com una desgràcia. Puc assegurar que la dutxa freda és una festa. Des de petit que hi estic acostumat. És el millor estimulant natural, un tònic insuperable, un goig. Sobretot a l’hivern. Entres a la dutxa adormit, emboirat, alacaigut, després d’una mala nit o d’una bona ressaca, i al cap d’uns minuts en surts revitalitzat i entusiasta. Els músculs responen, les neurones s’activen, tot el cos ressuscita.

Durant els anys d’abundància que ara s’acaben, hem descrit com a contrarietat o sacrifici allò que és benèfic i fortificant. El crac del 2007-2008 va fer malbé una paraula preciosa: austeritat, que va quedar associada a les restriccions i a la penitència (retallades socials; bai

La vida sòbria no és un càstig ni un mèrit, però ens acosta a la llibertat

xada del preu del treball). Abans que fos profanada pels economistes, l’austeritat era una virtut relacionada amb el que ara s’anomena empoderament. Les persones austeres tenen autodomini. Poden prescindir sense esforç de capricis i luxes. No són esclaus de les modes. Tenen molt poques necessitats.

Els meus avis paterns vivien amb els seus fills a la rebotiga d’una barberia. Comuna al costat del menjadoret, cuina ínfima, catres minúsculs. Per descomptat, sense dutxa. De jove, el meu pare es dutxava en un club esportiu. Les dutxes eren a l’exterior. A primera hora, sota el cel hivern, s’ensabonava amb Lagarto i s’esbandia amb aigua freda. Amb sort i esforç, el pare va tenir un cert èxit professional. Va conèixer, per raons de feina, restaurants i usos burgesos, però s’estimava més les truites de farina i feia festa amb l’arròs bullit i un ou ferrat. Quan jo era petit, teníem dutxa amb escalfador elèctric, però ell continuava amb aigua freda i em va transmetre aquest goig.

Ja que la paraula austeritat s’identifica amb la punició, usaré la paraula sobrietat. Viure de manera sòbria, necessitar poc, poder prescindir de tot el que és superflu no és ni una condemna ni, en època d’escassesa col·lectiva, tampoc una pràctica generosa. No és ni un càstig ni un mèrit. Però, de totes les escales de valor, la vida sòbria és la que ens acosta més a la llibertat. ●