El paper de Pedro Sánchez a Europa

Davant l’amenaça de greus alteracions en el subministrament de gas i petroli russos al llarg del proper hivern, amb la consegüent afectació en indústries i domicilis particulars, la Unió Europa va reaccionar finalment abans-d’ahir. El seu pla proposa una “intervenció d’emergència” en el mercat elèctric, que consistiria a eliminar el vincle del preu de la llum amb el del subministrament de gas, per frenar així la pujada de preus i eludir el “xantatge rus”, segons va dir dilluns Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea. “Cal evitar –va manifestar el Govern txec, en un llenguatge més col·loquial– que Putin dicti els preus de l’energia de la UE amb els seus tripijocs”.

La reacció comunitària, a les envistes d’un hivern en què les altes temperatures d’aquest estiu seran un record llunyà, té lògica. Ni els ciutadans ni les indústries del Vell Continent no poden encarar l’hivern amb subministraments energètics incerts ni amb uns costos a l’alça i fora de control. Les conseqüències, tant per a les economies nacionals com per a les familiars, són perfectament previsibles i venen anunciades diàriament per una inflació desbocada. La UE no podia quedar-se de braços plegats davant l’amenaça russa.

Aquesta decisió comunitària té una lectura en clau espanyola i ibèrica. Les mesures que Von der Leyen va apuntar dilluns s’han de relacionar amb un antecedent: l’“excepció ibèrica” aconseguida per Espanya i Portugal al març, quan van convèncer la UE perquè els permetés desvincular la factura de la llum del preu del gas. Aquella decisió va haver de vèncer resistències de diversos països. Tot i això, davant la imminència de l’hivern, i atesa la necessitat de fer front al desafiament de Putin, és ara tota la UE la que agafa aquest camí i prepara una mesura semblant.

El pla comunitari suposa, en certa mesura, un suport per a Pedro Sánchez, que ha sabut lligar relacions –per exemple, amb Ursula von der Leyen– i moure’s en les esferes europees amb més habilitat i profit que alguns dels seus antecessors. Potser el seu anglès fluid ajuda. Però no és només això. Sánchez va tenir un paper rellevant en l’assoliment d’una quantitat important de fons europeus de recuperació postcovid, tan sols superada per la que es va adjudicar a Itàlia. El president espanyol va obtenir també un èxit, aplaudit pels seus homòlegs occidentals, quan el nostre país va organitzar la cimera de l’OTAN, a finals de juny, en un moment molt delicat de les relacions Est-Oest. I en el recent periple iberoamericà, Sánchez ha reforçat la seva posició de ròtula en la relació Europa-Llatinoamèrica, a un any vista de la presidència espanyola de la UE, prevista per al segon semestre del 2023. Potser un hipotètic empitjorament de les relacions amb Algèria (i dels seus subministraments) podria enterbolir aquesta bona conjuntura europea de Sánchez. Però si això no succeeix...

És cert que, després del Brexit i de la retirada de figures polítiques com l’excancellera alemanya Angela Merkel o l’expresident del Banc Central Europeu Mario Draghi, la primera línia de líders comunitaris està menys poblada. Sánchez ho sap i ha jugat les seves cartes. La reunió d’ahir amb el canceller alemany, Olaf Scholz, al palau de Meseberg, escenari reservat en altres temps a les trobades Merkel-Macron, n’és una prova. També ho és que França s’afanyés a dir que podia revisar la seva oposició al gasoducte Midcat, després de ser pressionada per Espanya i Alemanya. Es diu sovint que el paper espanyol a la UE és secundari. Però no està fora de lloc reconèixer que Pedro Sánchez ha contribuït més que els qui el van precedir en el càrrec perquè això deixés de ser així. ●

El president espanyol ha obtingut èxits a la UE que han reforçat la posició del seu país