Ànsia de Montevideo

L’últim cap de setmana d’agost marca l’inici de la nova temporada editorial. S’anuncien les novetats, i els lectors ansiosos deixem de fingir que només rellegim els clàssics per admetre que som addictes a l’encant de la novetat. El problema és que entre l’últim cap de setmana i l’arribada dels llibres hi ha un parèntesi que jo combato visitant totes les llibreries possibles per, amb cantarella ionqui, preguntar si “ja han arribat”. El dilluns al matí va ser dur: llibreries obertes, però cap novetat. Alguna fins i tot es permetia el luxe de preparar els aparadors, esperant l’arribada dels títols que, segons els experts, conformaran una bona collita. Compte amb les bones collites: són com l’“aquest any, sí” dels barcelonistes, un desideràtum.

Per sort, hi ha llibreters tan ansiosos com els lectors més ansiosos. I, després de voltar per llibreries òrfenes de mandanga fresca, vaig passar

Per sort, hi ha llibreters tan ansiosos com els lectors més ansiosos

per La Central. A l’interior, tot convidava a no il·lusionar-se fins que vaig veure, apilat horitzontalment i verticalment, l’últim llibre d’Enrique Vila-Matas, Montevideo (Seix Barral). Em vaig sentir com Pablo Escobar quan li confirmaven l’aterratge d’un carregament d’ala de mosca. L’ànsia general de qui necessita devorar novetats es va solapar amb l’ànsia particular de necessitar, sempre, devorar els llibres de Vila-Matas. Vaig arribar a casa i vaig començar a llegir. Ah, el plaer de la novetat! Compartir l’expectativa de no saber –i per tant saber– que estàs participant de la primera onada de ves a saber què. I el llibre t’arrossega i et tremola el llapis quan subratlles frases sobre les contradiccions de la literatura, o reflexions sobre la Bíblia entesa com a obra d’autoficció i les referències a Julio Cortázar, que expliquen el títol, Montevideo, ia l’habitació de l’hotel amb una porta condemnada. Montevideo, un nom que el lector pronuncia com una pregària per, com en una aventura de Tintín i amb l’actitud d’un personatge de vodevil intel·lectual, viatjar de Bogotà a París passant per Cascais, propulsat per cites apòcrifes o creatives, com la que diu que escriure és parlar sense que ningú t’interrompi. Quan llegeixes, en canvi, pots interrompre la lectura per posar-te a escriure una columna ansiosa amb l’únic objectiu de celebrar que l’últim llibre d’Enrique Vila-Matas ja sigui a les llibreries. ●