El pecat i la glòria

Einstein va revolucionar el coneixement del cosmos; però va ser, com el físic quàntic Max Planck, un pensador clàssic, defensor de l’ordre de la naturalesa. Va pertànyer a l’època gloriosa de la física i la cosmologia: la primera meitat del segle XX. Van brillar, a més d’Einstein i Planck: Bohr, Pauli, Heisenberg, Lemaître, Hubble, Born, Broglie, Schrödinger, Oppenheimer. Van idear conceptes nous per entendre l’univers: relativitat, espai-temps, quanta, incertesa, probabilisme, complementarietat, incompletesa, singularitat. I van remoure vells patrons: positivisme, determinisme, causalisme, observabilitat, els ídols de les ciències naturals.

Tals genis tenien la seva pròpia cosmovisió. Filosofia, ètica, religió –el “sentiment religiós còsmic” d’Einstein– i política van influir en la seva creativitat científica. Eren científics no cientificistes; ni tecnòlegs, o tecnòcrates, com molts avui. Marcats per la Primera Guerra Mundial, el nazisme i la bomba atòmica, van criticar els particularismes nacionals, el racisme i l’estupidesa humana. Van creure en la responsabilitat moral de la ciència. Però en alguns d’ells la glòria va comportar el pecat.

Per la seva participació en el programa nuclear, Oppenheimer li va confessar al president Truman que tenia “les mans tacades de sang”. El 1948 va publicar a Time Magazine: “Els físics han conegut el pecat”. I no va ser l’únic amb mala consciència. La ciència és una clau que obre les portes del cel i la mateixa clau obre les portes de l’infern”, va dir Richard Feynman en una conferència. Alguns no van escapar al risc que acompanya a la ciència contemporània: entre el pecat i la glòria. ●