Crisi climàtica: i ara què fem?

del segle XIX a causa de l’augment dels gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Aquest escalfament és inequívocament a causa de l’acció humana i és més gran a les superfícies continentals que no pas als oceans. A més, algunes àrees continentals s’escalfen més que d’altres. És el cas de la Mediterrània i d’Europa, especialment a l’estiu.

L’augment de la temperatura és només una de les expressions del canvi climàtic, tot i que potser la més òbvia. No podem atribuir un esdeveniment específic, com el que ha passat aquest estiu, completament al canvi climàtic (un sistema d’atribució d’extrems climàtics és urgent per al nostre país). Tot i això, aquest estiu inusual coincideix amb les estimacions dels informes publicats des de fa més de 30 anys: augment d’onades de calor acompanyades d’una intensitat més gran i freqüència d’incendis forestals i sequeres. Aquestes situacions es repetiran, fins i tot amb més intensitat, els pròxims anys.

Les crisis se succeeixen. La crisi climàtica tot i això ha arribat per quedar-se unes quantes dècades. No hi ha cap altra sortida que adaptar-se a un clima canviant que està agreujant problemes ja existents per als quals la societat no està preparada a escala local. La magnitud futura del problema és, no obstant això, una decisió en mans de la societat en conjunt. L’escalfament futur depèn en gran part dels gasos d’efecte hivernacle que encara no s’han emès i que es poden evitar. I ara, què fem? Podem començar amb l’adaptació, no només local sinó global, i ser ambiciosos amb la reducció de les emissions de gasos. És una gran oportunitat per pensar un món més just i resilient.