La Vanguardia (Català-1ª edició)
Patricia Highsmith, al descobert
‘Diarios y cuadernos’ mostra el seu creixement com a escriptora i les seves angoixes vitals
Milers de persones coneixien la seva obra, ja fos directament a través dels seus llibres com per les pel·lícules a les quals van donar lloc, ja des de la primera Estranys
en un tren de Hitchcock fins a les múltiples adaptacions cinematogràfiques de la seva sèrie sobre Tom Ripley, passant per Carol, del 2015. En canvi, Patricia Highsmith (1921-1995) va mantenir la seva vida privada en un relatiu secret augmentat per la fama de la seva misantropia.
Poc abans de morir, però, els seus editors van saber amb sorpresa que existien uns diaris i quaderns, però no els va ser fàcil trobar-los. Després de la seva mort, els seus editors Anna von Planta i Daniel Keel van entrar a la seva casa a Tegna (Suïssa) i no els trobaven. En paraules de l’editora, ahir a Barcelona, semblaven “detectius al caire de la desesperació, fins que vaig pensar ‘posa’t en mode dona’ i em vaig preguntar on amagaria el meu tresor més preuat. El lloc havia de ser pur, fresc, molt a l’abast, i vaig anar fins a l’armari de la roba de la llar i, rere uns llençols impol·luts, hi havia 56 volums com soldats esperant que els descobríssim”. Eren 18 diaris i 36 quaderns, un total de 8.000 pàgines densament manuscrites, a més de “tones de relats dels seus inicis a Nova York”.
Ara, un any després de la publicació en anglès, arriben traduïts al castellà per Eduardo Iriarte a Diarios y cuadernos. 1941-1995 (Anagrama), un volum de més de 1.200 pàgines editat per la mateixa Von Planta, que ahir el va presentar a Barcelona amb Jorge Herralde i Silvia Sesé, d’Anagrama, i Susanne Bauknecht, de l’editorial suïssa Diogenes, propietària dels drets de Highsmith.
El llibre permet començar pels passos d’una jove que encara va al Barnard College, llegeix amb voracitat i s’endinsa de festa en festa en els cercles de comunistes i de dones, i es pregunta per la seva homosexualitat, o més tard reflexiona sobre la seva feina a la indústria del còmic durant uns anys: “El meu aniversari. 29. Treballo; pensava que els còmics serien estimulants. Però per desgràcia, no. Tot i això, el xec ho serà. Però les històries...!” (19/I/1950).
Als textos dels diaris hi reflectia el seu dia a dia, de vegades segons ella mateixa com “exercicis en llengües que no conec”, ja que a més d’anglès els va escriure en francès, alemany, espanyol i italià, mentre que als quaderns d’alguna manera “convertia aquella vida en art”, i també li servien per anotar-hi idees que li podrien ser útils. Sobre el seu primer Ripley, per exemple: “El que vaig predir que alguna vegada faria, ja ho estic fent en aquest mateix llibre, és a dir, demostrar el triomf inequívoc del mal sobre el bé, i me n’alegro. Faré que els meus lectors també es delectin. Així doncs, el subconscient sempre precedeix el conscient, o la realitat, com en els somnis” (1/ X/1954).
En tot cas, Von Planta va aclarir que va voler evitar els aspectes més sensacionalistes i deixar-ne fora “xafarderies i enraonies”, i va optar per “un equilibri en el qual no se sobrerepresentés res” per mostrar l’escriptora tal com era, complexa i contradictòria, una dona que durant 54 anys “es va capbussar en excés en la vida i en l’escriptura”. Perquè el lector descobreixi “un pessic de la seva ànima”. ●