La Vanguardia (Català-1ª edició)
El somriure de Mandela
La integració racial dona una nova dimensió al criquet sud-africà
Edificis municipals i cotxes cremats als guetos de Johannesburg; barricades als carrers; la violació en grup de vuit noies en una mina; violència descontrolada; corrupció massiva; protestes al carrer per l’augment de la pobresa i el cost de la vida; talls periòdics d’electricitat; agressions als immigrants de països veïns; un sector del turisme destruït per la pandèmia, amb la consegüent pèrdua d’ocupació; bandes criminals i tràfic de drogues a gran escala; unes arques del tresor espoliades per Zuma, l’anterior president... Vint-i-set anys després de l’arribada de la democràcia a Sud-àfrica, el panorama no és el que Mandela va somiar.
Un de cada tres habitants és pobre i ha d’apanyar-se per viure amb menys de dos euros al dia. L’índex d’atur és d’un 34,5%, i d’un 64% en els joves. La desigualtat entre les elits (blanques i negres) i la resta de la població és cada vegada més gran. El preu del menjar s’ha disparat per la guerra d’Ucraïna. El Govern ha deixat de construir cases barates per als qui viuen en barraques. Si algú guanya vint euros al dia (servint, per exemple, en una casa de gent pròspera), ja pot donar les gràcies. Els ferrocarrils, l’aerolínia nacional i la xarxa elèctrica han estat totalment escurades. L’actual líder, Cyril Ramaphosa, no necessita robar, però és considerat un incompetent.
I enmig d’aquest paisatge polític, econòmic i social desolador, que fa que alguns analistes (i l’opositor radical Julius Malema) pronostiquin l’equivalent d’una primavera àrab, l’equip nacional de criquet brilla com un far, un exemple d’integració racial, en què blancs, mulats i negres (Marco Jansen, Lungi Ngidi, Kesha Maharaj, Kagiso Rabada, Anrich Nortie...) s’abracen després de conquerir un wicket (eliminar un batedor) i es fotografien amb la bandera a la llotja de l’estadi londinenc de Lord’s després de derrotar a casa Anglaterra (la sèrie està empatada a un, amb el test decisiu d’aquí uns dies a l’Oval).
Des de la seva readmissió a les competicions internacionals el 1992, després de la suspensió per l’apartheid, Sud-àfrica va anar seleccionant més jugadors no blancs, mentre la nació i també l’esport purgaven els seus pecats i se sotmetien a un procés de veritat i reconciliació. Encara hi ha quotes (hi ha d’haver almenys tres negres i tres mulats o indis), però impera l’harmonia i això es tradueix en èxits i bon joc. L’equip ocupa actualment el número u del rànquing mundial, combinant les seves tradicionals virtuts de força mental, tenacitat i disciplina amb una batuda mes sòlida.
Sud-àfrica té magnífics bowlers que llancen la pilota a gran velocitat (l’alternativa són els spinners, que fan servir l’efecte per despistar els batedors, l’equivalent de la fast bowl i l’slider en beisbol). La raó és social. Mentre que a Anglaterra els pares ensenyen als fills a llançar la pilota als jardins de les seves cases de les urbanitzacions o als parcs, als townships de Durban o Port Elizabeth no hi ha jardins, i sovint tampoc pares (és habitual que mares i àvies tirin la família endavant). Els joves juguen d’una manera molt mes rústica, en què es prioritza la velocitat.
Sud-àfrica compensa una batuda poc excepcional amb els seus excel·lents llançadors ràpids, tot i que de vegades, com el cap de setmana passat a Manchester, amb això no n’hi ha prou per guanyar.
Nelson Mandela ploraria de veure l’estat de la nació per què tants sacrificis va fer. Però almenys l’equip de criquet (i també el de rugbi, campió del món), li despertaria un somriure. ●
Només un jugador negre, Temba Bavuma, ha fet cent corregudes amb Sud-àfrica en un partit internacional