‘Sorpasso’

Notte di Ferragosto, calda la spiagga e caldo il mare”. Nit de Ferragosto, calenta la platja i calent el mar”. Ho cantava un joveníssim Gianni Morandi al festival Cantagiro, amb gorra de visera i amb la mirada nerviosa del principiant. Però a Roma per celebrar el Ferragosto, el 15 d’agost, el que m’agrada més, si una tempesta com la d’aquest any no ho impedeix, és anar a aplaudir la banda musical Cecafumo i el mestre Adriano Petretti tocant, per exemple, al romà Borgo di Ostia Antica. Tot molt participatiu, molt feliçment assilvestrat.

En aquesta nit musical i popular s’interpreten, principalment, bandes sonores de pel·lícules com La vida és bella. Tot seguit, després d’escoltar al Borgo di Ostia Antica la melodia composta per Nicola Piovani, ve el retrobament amb els amics en una d’aquelles taules plenes de records, que ja comencen a evidenciar notòries absències. En aquelles taules, com quan comencem a escriure de la decadència física dels nostres pares als papers, és on gairebé sempre descobrim que la vida només dura una estona i que la vellesa ens ha atrapat. També quan ens reclamen els paisatges que van ser dels nostres avis.

Des de fa anys, cada 15 d’agost un grup d’amics ens solem reunir en una població a prop de Roma. Després de sopar tornem a mirar la pel·lícula Il sorpasso, que a Espanya es va dir La escapada. Recordo que la vaig veure al cinema Diagonal. Un pocavergonya amb descapotable, Vittorio Gassman, és a dir, Bruno Cortona, i Roberto Mariani, un estudiant introvertit i amb cara de bona persona, és a dir, Jean-Louis Trintignant. I després de les moltes rialles a costa de moltes intel·lectualitats fingides, que van caracteritzar la meva generació, la pel·lícula, la comèdia en què sona el twist Guarda come dondolo, d’Edoardo Vianello, acaba en tragèdia.

Aquest any, com sempre, vam brindar amb Rouge Garance, el vi que elaboren al celler de

Trintignant, net i fill d’enòlegs, però aquesta vegada el brindis va ser solemne. Vam brindar per l’actor francès, que va morir fa només unes quantes setmanes, i per Gassman, de qui demà se celebrarà el centenari del seu naixement. Quan Trintignant ja anava amb bastó, continuava amb una copa del seu vi a la mà dreta. “El vi i la poesia van sempre junts”. Això deia l’home serè a qui un rocker va matar una filla, Marie. Era la seva parella sentimental. Després va arribar el càncer, però primer va ser el dolor per la mort de la seva filla.

Il sorpasso és una d’aquestes pel·lícules que van marcar una generació, la meva. I Trintignant sempre va ser per a molts de nosaltres un paio enigmàtic. Ara mateix no el recordo al cinema, sinó a l’escenari d’un teatre llegint un poema del canadenc Gaston Miron, acompanyat per la música d’Astor Piazzolla. Aquest poema l’havia llegit moltes vegades amb la seva filla Marie, que també era actriu. I diu així: “Per l’escletxa que ja és la meva mirada / en el fons del fred afirmo / el meu amor / que existeixes”.

Miron sempre havia buscat l’amor. Perquè creia que existia.

Trintignant sempre va ser per a molts de nosaltres un paio enigmàtic