Un animal teatral

JOAN OLLÉ (1955 -2022) Director teatral, actor i dramaturg

Actor, dramaturg, director teatral, fundador de Dagoll Dagom i responsable de fites com No hablaré en clase, que amb Pepe Rubianes en escena va marcar la transició espanyola com cap altra experiència teatral. Havia desenvolupat una sòlida carrera i havia treballat als grans temples del país: Mèrida, Grec, Liceu, TNC o el Lliure.

La seva trajectòria es va veure sacsejada l’any passat per les acusacions d’assetjament sexual, maltractament psicològic i abús de poder plantejades per persones de l’alumnat de l’Institut del Teatre i dirigides a diversos professors. Això li va suposar ser suspès cautelarment, si bé una investigació interna va concloure que en el seu cas no hi havia motius per a una causa. La readmissió va coincidir amb la jubilació. Aquest diumenge hauria fet els 67.

Ollé va negar els fets i es va considerar víctima d’un linxament públic, si bé es va abstenir de portar l’Institut del Teatre davant la justícia. Aquesta polèmica va marcar definitivament la seva carrera i va dividir el seu cercle de relacions laborals entre els que li donaven suport i els que, segons ell, “li van girar l’esquena”.

Nascut a Barcelona el 1955, Ollé havia fundat l’Espai Canuda i havia dirigit el Festival Internacional de Teatre de Sitges del 1992 al 2001. Àlex Rigola el va voler al seu costat com a director associat del Teatre Lliure, aventura que va durar un parell d’anys, el 2003 i el 2004. A la televisió, va presentar amb Joan Barril el programa L’illa del tresor al Canal 33 i va col·laborar en el programa de ràdio El Cafè de la República amb la contraeditorial L’Encíclica de Joan Ollé.

Ja en els seus inicis al teatre, amb el grup Dagoll Dagom, va voler adaptar notables de la literatura: Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos (1974), diàlegs inspirats en aquest poema de Rafael Alberti, i Nocturn per a acordió (1975), a partir de textos de Salvat-Papasseit, van ser les seves primeres incursions. Però va ser el 1977 amb No hablaré en clase, una sàtira sobre l’experiència escolar en la dictadura franquista amb què s’havien incorporat a la companyia Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, quan va registrar el primer gran èxit i van començar a ploure’ls contractes per tot Espanya.

Després de deixar el grup, Ollé va muntar entre altres espectacles Quan la ràdio parlava de Franco, de Josep Maria Benet i Jornet i Terenci Moix. Als vuitanta abordaria textos de Racine a Els Pledejaires –i més tard la seva Fedra– i de Sanchis Sinisterra a Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre, al Teatro Fronterizo que havia fundat el dramaturg valencià. Va dirigir Antígona d’Espriu al Festival de Mèrida i als noranta la impactant De poble en poble de Peter Handke, muntatge que la crítica va trobar plumbi però li va valer el premi Ciutat de Barcelona 1996.

Els anys de director associat del Lliure van ser prolífics: muntaria per al Festival de Peralada Cròniques (Catalonia Splenders), inspirat en la Crònica de Ramon Muntaner i amb direcció musical de Jordi Savall. I clàssics com Sis personatges en cerca d’autor de Pirandello o L’oncle Vània de Txèkhov. Li seguirien La plaça del diamant de Rodoreda, amb música de Pascal Comelade o À la ville de... Barcelona. També va adaptar El quadern gris de Pla, Doña Rosita la soltera de Lorca, El somni d’una nit d’estiu i Les persones del verb. Contra Jaime Gil de Biedma. Ollé va aspirar a dirigir el TNC; finalment va ser elegit Xavier Albertí.

Les acusacions d’assetjament per part d’alumnes de l’Institut del Teatre van sacsejar la seva sòlida carrera

David Airob A