Tolkien i el rèquiem per la Il·lustració

“Al lloc del Senyor Fosc hi instal·laràs una reina. No fosca, sinó bonica i terrible com l’alba, traïdora com el mar, més forta que els fonaments de la Terra! Tots m’estimaran desesperats”. La Galàdriel resisteix la temptació de l’Anell Únic quan pren consciència del seu poder desmesurat. Aquest serà el dilema de la reina elfa, que aquí J.A. Bayona ens presenta en la seva compromesa i guerrera joventut.

Perquè l’Anell Únic –els anells de poder en general– funciona com a al·legoria definitiva del poder polític modern, tant per la manera com transforma qui el porta com pel neguit que desencadena en els que l’anhelen. Se sap que l’obra de Tolkien és un relat antimodern –els focs de la indústria d’Isengard devoren els boscos per produir armes, i seran derrotats per arbres errants– fruit dels horrors de la I Guerra Mundial, la primera contesa mecanitzada. Però el que l’universalitza com a mite modern és la seva versatilitat.

Les guerres mundials van posar en qüestió un segle de racionalisme i progrés, i Tolkien es va refugiar en la creació del facsímil més formidable de llegenda medieval per elevar una oda a la vida senzilla de la campanya anglesa i assenyalar les amenaces que l’assetgen. La principal, l’Anell Únic i els seus portadors, el poder polític i els que l’ocupen.

És lògic que aquesta crisi civilitzatòria torni avui que la democràcia s’esllangueix i són molts els moviments polítics reaccionaris –des del nou autoritarisme trumpista de la dreta fins a la beateria rojiparda de l’esquerra– que estan convençuts que el millor de la humanitat habita en un passat edulcorat i no en un avenir tenebrós. Avui que, com la Galàdriel, molts pateixen la temptació megalòmana de la Il·lustració Fosca i d’altres, com Samseny Gamgí, només anhelen tornar a l’ordenat cultiu de la terra i a fumar en pipa cada vespre. ●

Davant la crisi del progrés, Tolkien es va refugiar en una oda antimoderna