La Vanguardia (Català-1ª edició)
No podia continuar així
No es va saber mai ben bé quin era el pla de Mikhaïl Gorbatxov. Probablement no ho sabia ni ell mateix. La seva màxima determinació, com va repetir moltes vegades, era que “no podem continuar vivint així”. El socialisme dictatorial havia fracassat. Al principi del seu mandat, la CIA especulava que la producció soviètica havia de ser la meitat de la dels Estats Units, però alts funcionaris soviètics van acabar reconeixent a l’expresident Richard Nixon que la proporció real era un quart o un cinquè. Quan els periodistes estrangers preguntaven a Gorbatxov quin era el seu model per al futur de l’URSS, solia respondre amb un elusiu “la vida ho dirà”.
L’URSS no podia competir amb els altíssims costos de la cursa d’armaments llançada per Ronald Reagan, de manera que Gorbatxov va buscar i va aconseguir notables acords de reducció d’armes nuclears. Tot i això, ell sempre havia estat conscient que el problema era el mateix sistema econòmic i polític soviètic. Quan vaig visitar Moscou, Kíiv i Leningrad l’estiu del 1989, el sistema encara es mantenia, gairebé intacte, però hi havia llibertat d’expressió i alguna transparència, gràcies a la política de glàsnost, que permetia travessar la paret de la propaganda i veure com funcionava realment. La nova informació, la possibilitat d’escoltar i dir en veu alta el que gairebé tothom havia pretès ignorar, feia evident que no podia tornar a les velles fórmules. Per als països d’Europa de l’Est, Gorbatxov va substituir la doctrina Bréjnev de sobirania limitada pel que es va anomenar la doctrina Sinatra (“do it my way”). En alguns d’aquells països van sorgir opinions i moviments favorables a un socialisme democràtic.
A l’URSS no va arrelar un ideari d’aquest tipus, però es podria haver avançat cap a la producció de béns privats amb preus de mercat i la descentralització del sector públic. De fet, Gorbatxov només va animar la creació de petites cooperatives en sectors econòmics secundaris i es va negar a alliberar els preus del control governamental. En cada episodi de pressió o resistència política feia ziga-zagues, de manera que va anar perdent credibilitat. La planificació havia deixat de funcionar i l’economia de mercat amb prou feines havia emergit. En un panel que vaig compartir amb alguns dels principals assessors de Gorbatxov, l’economista Nikolai Xméliov va presentar la seva “proposta no ideològica i de sentit comú” per culminar la perestroika: suprimir tots els monopolis públics “venent-ho tot” a qualsevol que volgués comprar, incloent-hi els estrangers; empreses, terres, habitatges, materials... “Tot el que es pugui imaginar, tot”. Tot i això, va reconèixer que una condició necessària era que Gorbatxov pogués “sobreviure en el càrrec durant un parell d’anys”, cosa que ja era una aposta improbable.
Es deia que el socialisme real havia demostrat que era possible convertir un aquari en una sopa de peix, i el problema de la perestroika era com podia reconvertir una sopa en un aquari. Tot i això, el vell aquari no era ni el capitalisme ni la democràcia, ja que amb prou feines havien existit mai a Rússia. El resultat de la perestroika no podria ser una restauració, sinó una versió sacsejada, potser remenada, d’un sistema que afrontava una forta herència feudal, burocràtica i autoritària. Malgrat l’entusiasme d’alguns, va ser un moviment llançat des de dalt, inicialment amb gran concentració de poder en Gorbatxov, i amb simpatia sobretot entre la intel·liguèntsia i les noves capes mitjanes, que només a poc a poc va aconseguir cert suport institucional i popular.
A partir d’unes primeres eleccions semicompetitives, els reformistes radicals van triomfar a Moscou liderats per Borís Ieltsin, i a Leningrad, amb l’alcalde Anatoli Sobtxak, el padrí de Vladímir Putin. Alhora, els independentistes es van alçar a les repúbliques bàltiques i aviat, com havia profetitzat la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, “l’imperi va esclatar”. Putin sosté –crec que amb bastant fonament històric– que la dissolució de l’URSS va ser “la pitjor catàstrofe geopolítica del segle XX”. L’imperi rus en versió soviètica va perdre la meitat de la població. Encara en patim les conseqüències. ●