La Vanguardia (Català-1ª edició)
I Gorbatxov es va oblidar de la Generalitat
De visita a la Barcelona preolímpica, el president soviètic va evitar reunir-se tot sol amb Jordi Pujol
No era nord-americà sinó rus, però l’octubre del 1990 va fer com Mr. Marshall i va passar de llarg. Quinze dies després que se li concedís el premi Nobel de la Pau, havent estat clau per a la caiguda del mur de Berlín i la reunificació posterior d’Alemanya, Mikhaïl Gorbatxov era tota una celebritat. L’any anterior havia rebut el premi Príncep d’Astúries de Cooperació Internacional i Felipe González havia intentat diverses vegades, sense èxit, que el president de la Unió Soviètica visités Espanya.
El divendres 26 d’octubre va arribar a Madrid. Es va reunir amb el president del govern i, acompanyat per la seva dona, Raïssa, va anar al sopar que li van oferir els Reis al Palau Reial. Després d’un dissabte ple de trobades polítiques, empresarials i universitàries, el 28 va volar a Barcelona. El govern socialista li havia plantejat Sevilla com a alternativa. Gorbatxov va declinar. En plena febre preolímpica, volia veure el projecte. Tot i que, sobretot, li interessava conèixer la ciutat on ben aviat s’obriria el primer consolat soviètic i el port, enclavament de primera magnitud per a la seva flota mercant. També perquè la majoria de les empreses hispanosoviètiques eren d’origen català i volia conversar amb alguns empresaris.
Com a Villar del Río, a Barcelona tothom l’esperava. Els barcelonins el van rebre al crit de “Gooorbi, Gooorbi!”, però cinc hores no van donar per a gaire. A l’anella olímpica, segons va explicar en les seves memòries el llavors sotssecretari d’Afers Exteriors, Inocencio Arias, Pasqual Maragall va fer l’impossible per fotografiar-se tot sol amb Gorbatxov, mentre els altres protocols intentaven que el cicerone del soviètic a la ciutat comtal, el príncep Felip, i el president català no quedessin relegats.
Jordi Pujol estava que treia foc pels queixals. Madrid i Moscou no havien previst una visita al Palau de la Generalitat, potser una breu reunió si hi havia temps. El president, que feia una dècada que col·leccionava trobades amb mandataris i caps d’Estat, s’havia reunit set minuts amb George Bush a la Casa Blanca al febrer per a una encaixada i una foto. Gorbatxov no li va concedir una reunió tot sol. A tot estirar, una breu trobada, amb el príncep present, i amb l’alcalde i el ministre de Defensa, Narcís Serra, provant de colar-se al saló. Després de dinar i visitar el Museu Picasso, la delegació va partir cap a París.
L’agost del 1989 Lituània, Letònia i Estònia, havien unit les seves capitals amb una cadena humana, la Via Báltica —que anys després copiaria l’independentisme català—. Gorbatxov, el gener del 1990, havia passat per Vílnius per exigir al partit comunista local que no apostés per separar-se de l’URSS. “La independència de Lituània és demanar l’impossible”, va dir miop. Gorbatxov assumia que Catalunya en tenia prou si tenia una autonomia assimilable a la dels lands alemanys . Quan va arribar a Barcelona no se li escapava la simpatia catalanista per les repúbliques bàltiques. En la seva crònica per a El País, Joan Barril, sagaç, referint-se a Pujol, va escriure: “Ja se sap que quan un sembra Vytautas, recull Landsbergis”, en un joc de paraules amb el nom del president lituà. El president va acusar el govern socialista del menysteniment a la Generalitat. Els partits catalanistes es van afegir a la queixa. El Ministeri d’Exteriors va derivar la responsabilitat a Moscou i els soviètics es van escudar en l’agenda plena. Però la història no havia acabat.
El 5 de setembre de 1991 Pujol va viatjar a Moscou per a un simposi sobre la transició de l’URSS a un sistema de mercat organitzat pel World Economic Forum. La ciutat anava cap per avall. Els efectes dels enfrontaments durant l’intent de cop d’Estat d’agost eren encara visibles. El seguici català va haver d’esquivar barricades per arribar a la Casa Blanca russa, tal com va explicar el seu cap de premsa, Ramón Pedrós en un dels seus llibres de viatges amb el president. A la seu del Parlament i del govern, Pujol es va fotografiar amb el president de Rússia, Boris Ieltsin, llavors l’home de moda que, enfilat en un tanc, havia frenat l’aldarull involucionista mentre els insurrectes mantenien
Quan va arribar a la ciutat, Gorbatxov coneixia la simpatia catalanista per les repúbliques bàltiques
retingut i humiliat Gorbatxov a la seva datxa estiuenca de Crimea.
Ieltsin va tornar així el favor a Pujol, que un any i mig abans li havia facilitat que, durant una visita a Barcelona, l’operessin d’una hèrnia discal. El rus desconfiava del que poguessin oferir-li les anestèsies enemigues dels hospitals del seu país. El dirigent català, murri, es va entossudir que transmetés a Gorbatxov les seves salutacions i la felicitació dels catalans per la superació del cop.
L’endemà es reconeixia la independència de les repúbliques bàltiques, tres dies després es firmava la dissolució de l’URSS. L’impulsor de la glàsnost i la perestroika passava a la història i, de manera gradual, a l’ostracisme al seu país. Al seu retorn, Pujol va comparar Catalunya amb Lituània. En les seves memòries va incloure la trobada amb Ieltsin i va oblidar el driblatge berlanguista de Gorbatxov a la Generalitat. ●