Les cinc fletxes

Una antiquíssima llegenda nascuda a l’Àsia Central explica que una reina va reunir els seus cinc fills i, donant a cada un una fletxa, els va ordenar que la trenquessin, cosa que cadascú va fer sense esforç. Després va lligar cinc fletxes en un feix i els va dir a cada un que provés de trencar-lo. Naturalment, cap d’ells no va poder fer-ho. Llavors els va dir: “Si tots cinc esteu units per un propòsit comú, com aquestes cinc fletxes en un feix, qui podrà trencar-vos?”.

El curs que comença no pinta bé. Inflació tenaç i creixement reduït. Resultat, tots som més pobres, per bé que no tots ens empobrim per igual. Per acabar-ho d’adobar, un estudi recent revela que el nostre sistema fiscal, en lloc de millorar la distribució dels ingressos, l’empitjora. Què s’ha de fer? Doncs el que exigeix el guió: mobilitzacions i vagues que no fan sinó dificultar la vida del ciutadà fins que l’adversari, en l’acompliment del paper que el guió li assigna, “s’assegui a la taula”, expressió consagrada per l’ús, reflex de la tosquedat del nostre discurs polític. Mentrestant, crispació i setmanes perdudes.

No valdria més canviar de guió? Cadascun dels actors principals del nostre drama –empresaris, sindicats i Govern central, amb mitjans i xarxes socials en el paper del cor– basa la seva actuació en la premissa que els altres poden atendre les seves reclamacions perfectament: l’Executiu pot abaixar els impostos, els empresaris poden apujar els sous i els treballadors poden aguantar una minva dels ingressos. Només la mala voluntat els impedeix de fer-ho.

Avui, aquesta premissa és falsa. Les estretors que s’acosten són la resultant de forces que estan gairebé del tot fora del nostre control. Per una part, una confrontació entre grans potències en la qual el paper d’Europa (per no parlar del d’Espanya) és subaltern. Per una altra, les exigències d’una transició energètica de contorns imprecisos i de calendari en constant revisió, però el terme de la qual marcarà el final de dos segles d’energia barata. La conclusió és ben clara: els europeus ens hem d’acostumar a viure amb menys recursos materials. Europa sortirà perdent del conflicte amb la guerra d’Ucraïna i la capacitat de la nostra economia es reduirà. El pastís deixarà de créixer, i la part que ens toqui serà més petita. Sense l’esquer del creixement, el nostre problema central serà de distribució més que de producció.

L’adaptació al nou món serà aspra, a Espanya i a la UE. Una solució pacífica exigeix un canvi en les prioritats socials, i això, malgrat que sigui possible, suposa molt de temps. Mentrestant, cada país intentarà minimitzar les pèrdues, perquè els votants no premien la generositat cap a tercers. Com que les circumstàncies estan fora del nostre control, per a Espanya com per a Europa, la confrontació, lluny de convertir les pedres en pa, farà perdre un temps preciós i empitjorarà la situació de tothom.

Tot i això, convé no perdre temps en confrontacions domèstiques inútils: els beneficis que els uns i els altres en poden treure són mínims si es comparen amb el que una defensa eficaç dels nostres interessos comuns pot aconseguir davant els dels nostres socis europeus. Això sí: mentre defensem aquests interessos anirà bé pensar com repartim entre nosaltres el que ens toqui. Aquí queda molt per fer. Mentrestant, afrontem l’esdevenidor amb l’esperança fundada que si mantenim les nostres fletxes en un feix ens en sortirem millor de com vam entrar. ●

Si mantenim les nostres fletxes en un feix, ens en sortirem millor de com vam entrar