La Vanguardia (Català-1ª edició)
La humanitat de Sanna
La polèmica sobre les imatges privades de la primera ministra de Finlàndia m’enxampa veient la telesèrie Intimidad, una producció de Netflix que narra –amb actors convincents i un guió intel·ligent– el que li passa a una dona que aspira a l’alcaldia de Bilbao i veu la seva carrera política qüestionada per la difusió d’un vídeo de contingut sexual. La realitat i la ficció es van entrellaçant dins del meu cap.
En la sèrie, Malen, la política que és víctima de l’escàndol, recorda als seus correligionaris que l’assumpte de què tots parlen tindrà la importància que el seu partit li vulgui donar, però aquest abordatge del problema no convenç. Perquè l’oposició i els mitjans de comunicació no paren de tractar l’assumpte a totes hores. En la realitat, la finlandesa Sanna Marin acaba cedint a les pressions (dels seus socis de govern i de l’oposició) i es fa un test de consum de drogues per rearmar (retocar?, corregir?) la seva imatge després de la difusió d’un vídeo en el qual la primera ministra surt ballant en una festa amb uns amics.
Sanna Marin es presta a la prova perquè no pot ignorar el marc de construcció forçada d’escàndol que amenaça la seva sort, encara que és obvi que divertir-se i ballar no és una cosa que la desacrediti per dirigir la política del país (per això els seus rivals recorren a les drogues com a subtext hipotètic per provar de danyar la seva reputació). Però, una vegada superada la peripècia del vídeo del ball, hi ha una nova polèmica: apareix a TikTok una fotografia feta a la residència oficial de Marin en la qual es veuen dues conegudes influencers fent-se un petó en topless, amb un cartell que els tapa els pits on es llegeix “Finlàndia”. La primera ministra –que és la més jove d’Europa– demana perdó, qualifica la imatge de “no apropiada” i afegeix que “no va passar res extraordinari”. Aquest cas és diferent al primer, ja que s’ha produït un ús no previst (disfuncional) d’un espai institucional de primer ordre, i això implica una erosió del símbol. Ja no parlem de la reputació de Marin, sinó de preservar el caràcter –sagrat, especial– de la residència oficial, el lloc de tots els ciutadans.
L’ensopegada de la socialdemòcrata és aquí notable i connecta amb la frivolitat de Boris Johnson i el seu partygate (festes il·legals celebrades a la residència oficial de Downing Street) durant els dies durs de la pandèmia, un cas que ha fet caure el premier conservador, que es va atrinxerar en l’actitud superba de qui es pretén impune.
La cap del Govern finlandès ha declarat el següent davant els seus correligionaris:
“Soc un ésser humà. De vegades també anhelo l’alegria, la llum i el plaer, enmig d’aquests núvols foscos”. La seva intenció és “mostrar que hi ha gent normal amb vides normals en aquestes feines”. Aturemnos aquí. Quanta humanitat i quanta normalitat pot suportar avui un lideratge polític de rang màxim? La mateixa dona que aposta per l’ingrés del seu país a l’OTAN balla de forma desinhibida en un sarau particular. On és el problema? El problema és la credibilitat del teatre del poder. Quina dosi d’humanitat i de normalitat és aconsellable perquè la representació no se’n vagi en orris? Les fotos del president Kennedy –d’octubre del 1963– treballant al despatx oval en companyia del seu fill John John ficat sota l’escriptori humanitzaven el líder que encarnava una altra manera de fer política i connectaven amb una nova generació. En canvi, difondre imatges d’ell amb Marilyn Monroe en espais privats hauria estat humanitzar massa el president demòcrata.
La humanitat i la normalitat que Marin prova de posar a la seva representació no són les de Kennedy, van més enllà. El món es mou. La primera ministra està explorant els límits, amb encerts i errors. Una enquesta recent assenyala que un 42% de finlandesos admet que la seva opinió sobre la dirigent ha empitjorat. No obstant això, la seva voluntat de modificar les regles de joc del teatre del poder ens obliga a revisar el que fem i perquè ho continuem fent. L’antropòleg Marc Abélès detecta “una mena de hiat entre la comunicació política moderna i els diferents aspectes del ritual que han prevalgut fins ara en les societats tradicionals”. El que avui considerem sagrat demà podria deixar de ser-ho.
Sanna Marin, criticada ara per molts, potser serà enaltida com a pionera d’aquí unes dècades, com aquells que es van treure la corbata abans que ho dictés Pedro Sánchez. ●
La primera ministra finlandesa està explorant els límits, amb encerts i errors