Són rucs els de la Tomatina?

Sense ànim d’ofendre les autoritats eclesiàstiques i de gènere i amb la vènia de l’agricultura sostenible: llarga vida a la festa de la Tomatina de Bunyol! I hi ha qui es pregunta el perquè de l’èxit...

Aquest 2022, només s’han polit 130 tones de tomàquet madur, molt poques per a una festa tan universal amb la gosadia de l’exaltació de fer el gamberro, pulsió que l’educació extirpa en plena infantesa, tal que a aquells gats que tant els estimen i van i els castren.

Les dues festes més universals d’Espanya són dues bestieses monumentals: uns tipus de blanc corrent a les vuit del matí davant d’uns banyuts a Pamplona i milers de joves llançant-se tomàquets a Bunyol en lloc d’invertir-los en el creixement personal del cuinetes. Esclar que Kilian Jornet trotant

Les dues festes més universals d’Espanya són dues bestieses que, és clar, van a més

gairebé vint hores sense parar tampoc no està malament. Però què li hem fet, Déu meu, a aquest home?

Com més ens regulin la vida en nom de causes grandiloqüents, més tomàquets hi haurà a Bunyol, una festa popular a l’alça l’origen de la qual té dues versions però un nexe: fer el gamberro, encara que sigui un dia a l’any.

Qui no ha tingut a la vida la temptació de llançar un tomàquet contra alguna cosa o algú? Un tomàquet madur, s’entén, res de cherris i altres foteses. Aquella soprano wagneriana, aquell àrbitre del col·legi canari, aquell cartell electoral de Moisès –o Boabdil– el Chico...

Jo ja entenc que treure-li un ull al company de pupitre, llançar terrossos al dipòsit del cotxe del profe o petards als peus d’una turista amb pamela són bretolades punibles, però entre això i no esclafir unes rialles per res i patir per tot –el segle del patiment i la mala consciència!– hi ha un marge que no és edificant, però sí absurd i per tant molt humà.

La Tomatina de Bunyol, vaja, on alguna cosa em diu que hi ha molta fricció sexual, d’aquesta que els puristes portarien al VAR o a Carabanchel, i ganes de fer broma amb la vida, com farien dos amics estimats que se n’han anat sense avisar en cosa de dies (Francesc Granell i Juanjo Castillo).

Contra sermons, admonicions i regulacions, uns tomàquets i a ballar el que ens trauran. ●