La Vanguardia (Català-1ª edició)
Catherine Deneuve: “No he estat mai un símbol sexual”
L’actriu rep el Lleó Honorífic en una Mostra sobre la qual plana el núvol tòxic de ‘Ruido de fondo’, adaptació de De Lillo
Belle de jour va enlluernar a Venècia el 1967. El director, Luis Buñuel, es va emportar el Lleó d’Or, i la protagonista, Catherine Deneuve, es va convertir en l’indubtable símbol sexual del cinema francès amb el paper d’una avorrida esposa burgesa que exerceix la prostitució mentre el seu marit és a la feina.
Ara, 55 anys i moltes pel·lícules després, Deneuve ha tornat a la ciutat dels canals per recollir el Lleó d’Or Honorífic, un premi que s’ha guanyat film a film per les interpretacions en títols com Repulsió (Roman Polanski, 1965), Indoxina (Régis Wargnier, 1992), que li va valer una nominació a l’Oscar, i Place Vendôme (Nicole García), que li va reportar una Copa Volpi al festival venecià el 1998.
Deneuve va comparèixer ahir davant la premsa abans de recollir el premi i va deixar molt clares tres coses: que no pensa mirar al passat, que als 78 anys encara té molta carrera al davant i que, si va arribar al cim, no va ser pel físic: “No he estat mai un símbol sexual”, va assegurar l’actriu. “Malgrat que potser algú s’ho ha pensat per la meva cabellera rossa”, va dir de broma la intèrpret francesa, que tampoc no es considera una icona del cinema.
Però, encara que ella ho negui i encara que té moltes altres qualitats com a professional, la bellesa de Deneuve no ha passat desapercebuda ni per als directors amb qui ha treballat ni per al públic ni per al director de la Mostra, Alberto Barbera, que li ha concedit aquest premi honorífic “pel seu talent indiscutible, a més de la seva sofisticada i rara bellesa, atributs que l’han ajudat a ser el símbol del cinema francès, una diva eterna i una veritable icona de la pantalla gran”.
La diva francesa, que acaba de rodar un film a París i ben aviat participarà en una altra pel·lícula a Brussel·les, va acabar la intervenció amb una reivindicació de les sales de tota la vida davant les plataformes de cinema domèstic: “Vull ser en un cinema amb gent que no conec. No és només el so. És l’ambient. A casa és molt diferent. No sents les coses de la mateixa manera”, va dir.
Ho va afirmar en un festival que s’ha posat al davant d’altres certàmens com Canes o Toronto perquè ha tingut la valentia de programar pel·lícules produïdes per les grans plataformes. La Mostra va obrir ahir amb una cinta produïda per Netflix, White noise, de Noah Baumbach. Un gest que pot convertir el Festival de Venècia en l’avantsala dels Oscars, com ja va passar el 2019 amb Historia de un matrimonio, del mateix director, que va passar pel certamen amb gran èxit, es va estrenar a Netflix i després va aconseguir sis nominacions a les estatuetes daurades.
Adam Driver era el protagonista del film, i ara repeteix a les ordres de Baumbach a White Noise, una pel·lícula episòdica basada en una novel·la de Don DeLillo, que també és un gest de complicitat a la postmodernitat. Driver és aquesta vegada el professor Jack Gladney, historiador i un dels màxims experts en Hitler als Estats Units. Gladney i la seva família s’enfronten a una evacuació després que un accident provoqui un núvol tòxic a la seva ciutat. A més a més, el professor i la seva dona, interpretada per Greta Gerwig, afronten la por de la mort d’una manera bastant curiosa. ●