L’estiu: zodiacs i meharis

Anirem a un lloc que t’agradarà molt. Hi ha unes barquetes que es diuen Zodiac i uns cotxes que es diuen Mehari”, li deia al nano el primer any que vam llogar un apartament i ens el vam endur de vacances. Fins a aquell moment ens escapàvem uns dies, el deixàvem a casa els avis i llogàvem una cambra en un hostal. La història de les zodiacs i els meharis, que li explicava com si fos un conte, va tenir tan d’èxit que, al llarg de l’estiu, el nen anava assenyalant, i de vegades comptant, els meharis que trobàvem pel carrer i les zodiacs que rondaven per la platja. Se’n veien força.

El Mehari és un model de la marca Citroën. Es va començar a fabricar el 1968. El color bàsic era el carbassa, tot i que també n’hi havia de vermells, de grocs i de blancs. Recordava, de manera irònica, el Jeep i el Willis, cotxes militars descapotats. Però el Willis era massís i el Mehari lleuger. El Jeep intimidava, el Mehari semblava de broma. De vegades duia una capota, un tendal que s’aguantava en una estructura de ferro molt senzilla. Es va deixar de fabricar el 1986 però n’hi ha de molt ben conservats. La Zodiac és un bot inflable, els primers són del 1930. Estava més a prop del matalàs de goma que del iot. Per als desplaçaments curts que s’acostumen a fer a l’estiu –del port a la caleta– anava de primera.

La gent tenia la idea que les vacances eren un revers de la vida quotidiana. Si a Barcelona, a París o a Tolosa anaven amunt i avall en un cotxe gros i malcarat, quan arribaven al poble el

Les finestres tancaven d’aquella manera, però formava part del món de joguet de les vacances

tancaven al garatge i circulaven (poc) en el Mehari que tenien per a l’estiu. Hi havia moltes altres coses que responien a la mateixa filosofia: la botigueta de queviures muntada per una senyora que a l’hivern es cuidava d’un hort i el bar restaurant que ocupava l’espai d’un antic calafat i que encara feia olor d’encenalls. Els apartaments eren de nyigui-nyogui, amb la façana emblanquinada, les reixes i les persianes pintades de blau mariner. Les finestres tancaven d’aquella manera, però formava part del món de joguet de les vacances.

Que, lamentablement, ha desaparegut i no en queden ni les molles. La gent circula amb uns cotxes grossots, tot el dia buscant aparcament i girant per les rotondes. Per fer quatre milles nàutiques mal comptades fan servir unes barques amb motors de 3000 cavalls. Compren un cop per setmana en un súper immens i quan arriben a l’apartament, decorat amb una gran abundància de cromats, ho desen tot al congelador. El bar restaurant ja només és restaurant –no hi pots fer la coca-cola amb patates rosses de mitja tarda–. Cal trucar amb antelació i no sempre hi ha lloc.

Ja sé que el problema gros és la massificació i que si ara em trobés un carrer amb una caravana de 300 meharis em sortiria fum del cap. Però em sembla que tots plegats hem perdut les ganes de jugar i que ens donem massa importància.