La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vittorio Gassman, un segle de malenconia
‘Il Mattatore’ italià del cinema, mort el 2000 a 77 anys, va ser una ànima creativa i turmentada
una ànima tan creativa com turmentada, va arrossegar aquesta pena amb profundes depressions.
Un home tan magnètic, amb un carisma captivador i sinònim d’èxit en tot el que feia, també tenia el seu costat fosc. “En Vittorio tenia por de la mort, com tots nosaltres. Ell una mica més, perquè era extremament sensible i ple de vida”, va expressar la seva vídua, Diletta D’Andrea, a començaments d’abril, durant la inauguració de l’exposició que l’Auditorium Parco della Musica de Roma va dedicar a Gassman amb motiu del seu centenari. I és que aquest 1 de setembre, un dels actors italians més estimats per la seva elegància, talent, versatilitat i humor, ja sigui en la pantalla gran, el teatre o a la televisió, hauria fet un segle.
Gassman va desenvolupar una carrera d’èxit al teatre i el cinema. A dalt, amb Elizabeth Taylor a
Nascut a Gènova, de pare alemany i mare italiana, en Vittorio aviat va sentir la crida de la interpretació, per això es va traslladar a Roma a estudiar art dramàtic. El seu era autèntic fervor per les taules i va debutar als 20 a l’obra La Nemica, de Niccodemi.
Amb la companyia de Luchino Visconti es va posar en la pell d’un vigorós Kowalski a Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams. Va representar La mort
d’un viatjant, d’Arthur Miller, i va interpretar complexes criatures shakesperianes com Hamlet, Otel·lo i Iago. Intèrpret totterreny, va fer el pas al cinema amb
Preludio d’amore (1946), i juntament amb Silvana Mangano va coprotagonitzar el melodrama
Arròs amarg ( 1949).
Després va treballar amb al‘Rhapsody’. A baix, amb Silvana Mangano a ‘Arròs amarg’
guns dels directors de l’època més importants com Mario Monicelli, amb qui va rodar la cèlebre Rufufú, amb el seu amic Marcello Mastroianni; Ettore Scola ( La familia, La cena, La terraza..) o Dino Risi, que a Perfum de dona li va brindar el premi al millor actor al festival de Canes. Però va ser arran de la seva aparició a Il Sorpasso (1962), un dels millors exponents de la Comèdia a la italiana, quan la seva carrera va obtenir fama internacional. Un gènere en què es va prodigar els anys cinquanta i seixanta, amb èxits com La gran guerra,
amb Alberto Sordi, o Els monstres.
Gràcies al seu domini de l’anglès, va travessar l’Atlàntic i va intervenir en produccions de Hollywood: des de Rhapsody (1954), amb Elizabeth Taylor; Guerra i pau (1956), amb Henry Fonda i Audrey Hepburn, fins a Sleepers (1996), en què es va fer amb Robert De Niro i Brad Pitt. També s’espavilava amb facilitat parlant espanyol i va participar en La corona negra (1951), fent d’amant de María Félix, i El largo invierno (1992), de Jaime Camino.
La seva sola presència, envoltada en 1,87 metres d’alçada i coronada amb una mirada desafiadora, magnificava qualsevol film i li atorgava una qualitat que pocs intèrprets podien donar davant la pantalla gran. Es lliurava de ple en el personatge, ja fos un malvat o un galant, i hi burxava traient i posant capes, familiaritzant-se sempre amb el text. Inquiet, seductor i malenconiós, es definia com “una persona amb una timidesa repugnant”. “Vaig néixer mentider i vaig triar l’ofici de la falsificació”, explicava Il Mattatore, (‘ El matador’), com se’l coneixia des que el 1959 va presentar el programa de televisió del mateix nom, en què actuava, cantava i feia entrevistes. Perfeccionista fins a l’extrem, tenia una dicció exquisida. Recitava La divina comèdia de Dante amb la mateixa intensitat que llegia en veu alta el rebut del gas. L’Oscar se li va resistir, malgrat que entre els seus reconeixements hi figuren el premi Donostia; el Lleó d’Or Especial o el Príncep d’Astúries de les Arts.
“Tinc molts diners i amics. Tinc dona i quatre fills. Diuen que soc un dels tres actors més grans del món. Així doncs, per què tot això es dilueix en una sensació de buit perpetu?”, va escriure a les seves memòries. La seva vida es va apagar amb una ferida profunda a l’ànima. La resta del món la va poder cicatritzar admirant un llegat etern. ●
Va brillar al cinema, el teatre i la televisió: “Vaig néixer mentider i vaig triar l’ofici de la falsificació”, va dir