La Vanguardia (Català-1ª edició)
El frau dels oriünds La normativa d’estrangers de la Lliga és rica en decisions inversemblants
La història de la normativa d’estrangers en el futbol espanyol és rica en decisions inversemblants. El 1953, en plena ebullició del cas Di Stéfano i per pressionar el Barcelona, es van tancar de cop les fronteres i es van reobrir fugaçment per permetre la inscripció de la Saeta Rubia al Madrid. El 1956 es va adoptar una mesura prodigiosa: vist el prestigi que havia aportat la primera victòria blanca a la Copa d’Europa (així es va explicar) i “com que cal mantenir l’altura esportiva” es van tornar a acceptar dos estrangers per equip. El Madrid va poder així inscriure Kopa, que s’havia ofert any i mig abans al Barça, però sense tracte perquè no s’acceptaven forans.
Fins a l’obertura definitiva del 1973, l’any dels Cruyff, Sotil, Netzer i companyia, la història és un cúmul de despropòsits, amb el Barcelona com a ofès en tots els embolics. El 1959 va voler inscriure el peruà Juan Seminario, però va xocar amb el Saragossa, que tenia un compromís firmat a través d’un intermediari. En aquesta ocasió, quines coses, no es va aplicar la doctrina Di Stéfano (un any a cada equip o poseu-vos d’acord), sinó que la Federació va decidir simplement prohibir el fitxatge.
El 1962, com a resposta al peculiar equip espanyol del Mundial de Xile (amb fins a quatre jugadors que ja havien estat internacionals amb altres països), la FIFA va prohibir la doble internacionalitat.
A Espanya es va decretar un nou tancament i només es van permetre estrangers amb pares espanyols i que no haguessin estat mai internacionals. Començava el festival dels oriünds, el frau més sensacional de la història del futbol espanyol. Van aparèixer fills d’espanyols excepcionalment dotats per al futbol amb avantpassats de pobles remots on es van cremar tots els arxius durant la guerra.
Els intermediaris (prohibits en teoria per la FIFA) es van fregar les mans i van organitzar un entramat de papereria falsa. Un personatge desconegut, Marcelino González, va explicar a l’As que per mil dòlars s’arreglava tot i que la clau, la firma del cònsol espanyol, es podia obtenir en tot just 48 hores. “Tot és qüestió d’oli, com més oli més de pressa va el carro”, va dir.
Tusí, tuno
Cos (esquerra) i Heredia en una imatge del 1972
Però no oblidem les aventures del Barcelona. El 1966 es va donar per fet que s’obririen les fronteres després del Mundial, i Llaudet va fitxar un brasiler de toc exquisit, Walter Machado da Silva. De la nit al dia va canviar el sentit del vot dels clubs. L’estiu del 1969, un altre escàndol: el Barça va contractar el paraguaià Irala, àlies el Taladro (per la facilitat golejadora), i llavors va saltar el València, que va denunciar que també era seu i no només això: que els papers eren falsos, que bé que ho sabien ells.
El 1970, ja amb Montal a la presidència, altre cop es va donar per feta l’obertura, els vots quadraven, i l’ingenu Barcelona va negociar a la llum del dia ni més ni menys que amb Cruyff. Sortia fins i tot relativament barat: 22 milions de pessetes (Marcial n’havia costat 18 poc abans). I nou gir de guió: els clubs van votar que no.
La Lliga era un festival d’oriünds sota sos
Es compleixen 50 anys del fitxatge de Cos i Heredia: tenien els mateixos papers, però només un va ser acceptat
pita. La Federació va dir que ells no es dedicaven a investigar. “Si hi ha res, que presentin denúncia”. Eren els anys dels Adorno, Valdez, Anzarda, Touriño, Roberto Martínez, Vilanova, Acosta, Viberti, Ovejero... una llista interminable. Més d’un centenar l’estiu del 1971. I va arribar el detonant final: el setembre del 1972, ara fa 50 anys, el Barcelona va presentar la documentació (falsa) de dos jugadors: Heredia i Cos. I la Federació va dictaminar: Cos sí, Heredia no. La documentació era idèntica: els mateixos segells, la mateixa firma. Però Heredia no. L’escàndol va ser majúscul a Barcelona. En una nota del novembre del 1972 Montal no es va deixar res: Irala, Silva, Cruyff... fins i tot es va remuntar a Di Stéfano i va recalcar: “Heredia arriba amb la firma del canceller espanyol a Asunción, la mateixa que figura als certificats de la majoria d’oriünds que juguen a Espanya”.
El final de la història és ben conegut. El Barcelona va impulsar una investigació detectivesca, en la qual entre d’altres va participar Miquel Roca Junyent, per desmuntar la gran farsa. I Montal, amb el contundent informe a la mà, va aconseguir que per fi, la temporada 1973-1974, s’acceptessin els futbolistes estrangers, dos per equip però, això sí, sense permís per alinear-se a la Copa, el torneig del Generalísimo.