Dones, violència i poder

Els dos primers capítols de La casa del dragón (HBO Max) presenten els personatges i els conflictes amb un ritme pausat i en un estat d’imminència que fa presagiar escabetxades generals i particulars. La cort d’un rei amb debilitats humanes és l’escenari d’uns jocs de poder en què s’entrecreuen l’ambició, la traïció i uns dracs fantasiosos que no acaben d’intimidar tant com prometia el tràiler. L’argument té missatge: subratlla la complexitat dels personatges femenins a còpia de convertir els masculins en una colla de depravats, psicòpates, maltractadors, covards, indecisos o corruptes. La força de la trama, centrada en la intel·ligència de l’hereva del regnat, fa que la història no sembli una acumulació de truculència i violència, sinó una reflexió shakespeariana sobre els laberints del poder. La factura és impecable i els actors no perden mai l’èmfasi transcendent ni la cara de traïdors. Un dels actors, que interpreta la mà dreta del rei, és el gal·lès Rhys Ifans, conegut pels seus papers a grans èxits de Hollywood. Aquí li toca aportar sensatesa i saviesa contra els fogots sanguinaris del germà del rei, impacient per tallar colls. Però com que Ifans és el mateix actor que feia de collogater imbècil de Hugh Grant a Notting Hill, penso que en qualsevol moment abandonarà el posat de Richelieu per abaixar-se els pantalons i ensenyar-nos el cul.

La primera temporada de Delhi crime impressionava pel realisme i un múscul narratiu que ens descobria una realitat (el sistema policial indi) desconeguda. Nocturn i tens, l’argument se centrava en la impotència d’una responsable de la policia que havia de combatre el masclisme del sistema i la dificultat d’una tradició de negligència i d’incompetència en les investigacions criminals. La segona temporada de Delhi crime (Netflix) manté els elements i l’interès primigenis, però, lògicament, perd l’al·licient del descobriment i situa l’espectador en una velocitat de creuer més convencional, semblant a la que ens acompanya quan veiem altres bones ficcions policials. En aquest cas, l’element de denúncia és el tracte que reben determinades tribus, castigades per un criteri classista i colonial que les estigmatitza. I, una vegada més, l’element distintiu de Delhi crime és el protagonisme dels personatges femenins, que aporten personalitat i carisma tant al bàndol dels que teòricament són bons com al bàndol dels que, en la pràctica, són dolents. ●

ÍNDIA DESESPERADA.