La Vanguardia (Català-1ª edició)
El llegat enverinat de Johnson
El primer ministre sortint deixa una economia trencada i una democràcia debilitada
A la Bíblia, Moisès va guiar el poble jueu a Canaan, la terra promesa, i es va estar 40 dies i 40 nits meditant a la muntanya Sinaí, sense menjar ni beure aigua, fins que Jehovà li va donar les taules de la llei. A la narrativa de Boris Johnson, ell és el Moisès que ha guiat el poble britànic durant un periple de tres anys al paradís del Brexit, de manera heroica, enmig d’increïbles penúries i dificultats. Els seus enemics l’han vençut, però deixa com a regal els nous manaments que regeixen la política d’un Regne Unit sobirà i lliure, per fi, dels lligaments que el lligaven a Europa.
Si als Estats Units és gairebé impossible arribar a la Casa Blanca, o a qualsevol càrrec públic, proclamant-se ateu o fins i tot agnòstic, a la Gran Bretanya (almenys mentre els conservadors siguin al poder) passa el mateix amb el Brexit. Ha deixat de ser una qüestió ideològica o pragmàtica per convertir-se en una de religiosa. Qui no fa acte de fe queda descartat, com els ha passat a alguns dels tories més brillants de la seva generació (Kenneth
Clarke, Justine Greening, Dominic Grieve, Philip Hammond, Rory Stewart, Nicholas Soames, David Gauke...), empesos fora de la política, obligats a retirar-se prematurament o relegats als bancs posteriors dels Comuns (per als diputats sense cap mena de càrrec al Govern), malgrat que fossin intel·lectualment més sòlids que la majoria de membres del gabinet. El seu pecat –criticar la sortida de la Unió Europea o predicar la tornada al mercat únic– és castigat amb la foguera.
El llegat dels tres anys i un mes i mig de johnsonisme és, en tres paraules, Brexit, Brexit i Brexit. A part d’això, el partygate (festes il·legals a Downing Street durant la pandèmia), el deteriorament de les institucions democràtiques, la pèrdua de confiança dels ciutadans en els seus dirigents, la corrupció a gran escala en la concessió de contractes de la pandèmia a amics, familiars i mecenes, un govern més autoritari, retallades dels drets civils i la llibertat d’expressió (dificultats per manifestar-se i que els joves votin, poders draconians de la policia per detenir la gent, càstigs de fins a 12 anys de presó per protestar de manera il·legal...) i un sistema deshumanitzat d’immigració, que permet enviar els sol·licitants d’asil a Ruanda sense ni tan sols tramitar els seus casos. Quan assumeixi el poder dimarts, el seu successor o successora (Rishi Sunak o molt probablement Liz Truss) rebrà el calze enverinat d’un país en ruïnes, desprestigiat
Voldria ser recordat pel suport a Ucraïna, però ho serà pel Brexit, el cost de la vida i les festes il·legals
Ha retallat drets, ha purgat els euròfils i ha erosionat la fe dels ciutadans en les institucions estatals
internacionalment per la decisió de violar els acords del Brexit, amb una economia destrossada i on coses bàsiques no funcionen.
A Johnson (que no descarta tornar a ser primer ministre) li agradaria ser recordat pel seu suport a Ucraïna, l’exitosa campanya de vacunació de la covid i la forja d’una coalició abans impensable de conservadors tradicionals del camp i els suburbis, i laboristes desencisats del cinturó industrial, reticents a la immigració i amb una interpretació de la sobirania nacional i el patriotisme que els va portar a braços del Brexit. Però perquè això fos així necessitaria una interpretació molt generosa de la història. I, al contrari que el seu ídol Churchill, no serà pas ell qui l’escrigui, almenys la versió més acceptada.
Després d’arribar al poder a cavall del Brexit, el primer ministre sortint va abraçar l’ultracon