El Brexit ha deixat de ser política i s’ha convertit en una religió obligatòria

servadorisme social i cultural del sector dominant dels tories (defensa de l’imperialisme britànic i la seva herència colonial, atacs a la BBC, als jutges, a la premsa, a l’establishment liberal, escepticisme davant moviments com ara el #MeToo i el #BlackLivesMatter...), i ho va combinar amb una política econòmica populista, amb tocs de centreesquerra, per pal·liar en un primer moment l’impacte de la pandèmia. Tot a còpia de posar diners en circulació, pagar els sous dels que no treballaven i subvencionar empreses que no produïen, una recepta de llibre per a la inflació que ha estat la conseqüència inevitable, i a què ha contribuït decisivament la guerra d’Ucraïna.

Boris Johnson no ha tingut ni la convicció ideològica ni la constància per aconseguir el que hauria estat el seu gran objectiu, el desenvolupament d’infraestructures que igualessin el nord pobre del país amb el sud ric. Ha creat encara més esquerdes en la integritat territorial d’un país d’on la meitat d’Escòcia se’n vol anar, així com un nombre cada vegada gran de gal·lesos, i la reunificació d’Irlanda ha deixat de ser una cosa gairebé impensable. És cert que ha fet realitat el Brexit, però no pas un Brexit que funcioni. Putin, l’economia xinesa i el col·lapse de les xarxes de subministrament en un món globalitzat són els motors de la catàstrofe que ve, però la renúncia a un comerç privilegiat amb el seu principal mercat, i un dels més grans del planeta (la UE) està contribuint a fer les coses pitjor. Les exportacions i les inversions han caigut malgrat la devaluació de la lliura. Fent de Ricard III a l’obra de Shakespeare quan estudiava a Eton, Johnson, en comptes de memoritzar i aprendre’s el guió, va enganxar tota una sèrie de xuletes a les columnes de l’escenari per anar llegint el que havia de dir en cada moment. Als seus companys i, fins i tot, als mestres els va fer gràcia. Com a premier ha fet una cosa semblant. Però les seves sentències a Downing Street eren buides. No ha equilibrat ni ha unit el país, no li ha donat un nou lloc al món, i ni el Brexit és Canaan, ni ell és Moisès. ●