Europa, anys de penitència

Europa s’enfronta a un hivern d’escassetat d’energia i preus elevats. La dependència del gas rus obliga a repensar què s’ha fet malament durant aquests anys, i la mort de Gorbatxov facilita la revisió del passat recent.

M’agradaria conèixer el ghost writer d’Emmanuel Macron, l’home que li escriu els discursos. És veritat. El president francès és tan teatral i ampul·lós que quan anuncia la “Fi de l’Abundància”, costa no recordar que ell ha estat banquer d’inversió a Rothschild i sospitar que potser està parlant del seu patrimoni personal. Perquè en realitat l’abundància, l’edat d’or de què parla, per la majoria de la gent es va acabar amb la Gran Recessió del 2008 i estava feta de munts de deute.

Però no. Oblideu la fortuna de Macron i mireu dins el cap de qui li va escriure el discurs televisat del 23 d’agost. Constateu fins a quin punt l’assalariat va caçar al vol les quatre idees que li va esbossar el president i que bé li van quedar sobre el paper. Com va saber captar l’esperit del temps en què viuen els dirigents europeus, l’atmosfera de final d’època en què es mouen. Aquesta fi que l’escrivà va resumir en tres manaments: “Fi de l’Abundància”, és a dir, fi de les matèries primeres, de l’aigua, de la tecnologia, de la liquiditat bancària; “Fi de la Despreocupació”, la guerra, el clima; “Fi de les Evidències”, és a dir, de la democràcia, els drets humans...

És impossible no pensar en aquestes paraules aquesta setmana, en què ha mort Mikhaïl Gorbatxov, l’últim president soviètic. Cal recordar els horitzons que aquest home va obrir durant la segona meitat dels 80, com va aconseguir que ens oblidéssim de l’amenaça de l’Apocalipsi nuclear i va saber tornar la democràcia a milions de centreeuropeus, l’“Occident segrestat” de què parlava Milan Kundera.

Cal recordar l’eufòria i l’arrogància de la gran potència americana quan es va sentir sola per fi al comandament. Perquè, què és el que va anar malament per haver acabat on som? Com definir la successió d’esdeveniments viscuts: guerra contra el terror, Gran Recessió del 2008, Trump, Brexit, crisi climàtica, pandèmia i, finalment, guerra a Ucraïna.

Guerra. Sis mesos després de la invasió d’Ucraïna, sabem que Rússia té uns serveis d’intel·ligència experts a enverinar els opositors, però tan mal informats que creien que els ucraïnesos es llançarien als braços dels russos com a llibertadors. També hem descobert que Vladímir Putin és un home que no s’hi posa per res. Que té experiència en la guerra de desgast, que està disposat a arruïnar el veí tallant-li el gas i que en el pitjor dels casos, pot jugar amb l’arma nuclear.

Europa es va refundar el 1992 amb una fórmula política optimista. Insuficient, però esperançadora, en un context en què es volia creure que els vells imperis es desarmarien. Es creia tant el mantra que les fronteres estaven passades de moda que va acabar per donar-li la clau del gas a Rússia. Una idea terrible.

La mort de Gorbatxov ara ens facilita l’exercici de revisió dels esdeveniments que van passar des de la caiguda del Mur de Berlín i la reunificació alemanya fins als anys salvatges de Boris Ieltsin a Rússia. Aquesta revisió es resumeix en dues idees. Una: Gorbatxov va ser una benedicció per a la humanitat, un pacifista, el polític de “la casa comuna europea”. Però va ser un fracàs com a home d’Estat, un accident de la burocràcia que el va encimbellar, un individu amb empatia, però que avançava sense rumb concret. Amb un altre camarada secretari, l’URSS hauria sobreviscut, igual que la Xina amb Deng Xiaoping. D’aquesta manera ens hauríem estalviat la guerra d’Ucraïna.

Idea número dos. Occident va ser cruel i venjatiu amb Rússia. Va deixar que es dessagnés als anys noranta. Va mentir, o no va dir tota la veritat amb l’ampliació de l’OTAN cap a l’Est. Els americans estaven tan cecs d’èxit que van repetir l’error del tractat de Versalles amb Alemanya: no van acollir Rússia al bàndol vencedor i no van suavitzar la catastròfica transició cap al capitalisme.

Són idees respectables. Retreure a Gorbatxov haver condemnat la Unió Soviètica a la seva dissolució s’assembla molt al que pensa Putin. És no tenir en compte el dret dels pobles i dels ciutadans a expressar-se lliurement (encara que hi hagi qui pensi que abans que la democràcia hi ha el menjar). La segona idea és plausible. Però cada país té els líders que li han tocat. Ieltsin no semblava un home enganyat. Sobre la teràpia de xoc que tant mal va fer a Rússia, és cert, va ser el gran error. Però durant l’edat d’or del neoliberalisme, els qui dictaven les regles eren els bancs que feien els negocis. No pas els governs.

Tot això forma part del passat. El problema del present és l’hivern (en el sentit real i metafòric) que se li presenta a Europa. Les autoritats monetàries no van veure a temps l’enorme liquiditat alliberada durant la fase de recuperació de la pandèmia i van infravalorar l’amplitud de la disrupció a les cadenes de subministraments. Per això tenim la inflació més alta en quaranta anys. Per això i perquè ens estem quedant sense energia. Corregir aquesta inflació –apujar els tipus, reduir els crèdits– serà dolorós. Però ho serà més resistir una electricitat prohibitiva. La qüestió no és saber si viurem o no una recessió, sinó quina en serà la profunditat.

Com afectarà tot això les nostres conviccions sobre Ucraïna? Europa mantindrà el seu suport als ucraïnesos o començarà a marejar Zelenski perquè pacti i cedeixi? Ara és quan podríem acabar tal com va acabar aleshores un important polític català: és possible que durant els pròxims mesos els europeus no ens agradem.

Europa mantindrà el suport a Ucraïna o pressionarà Zelenski perquè pacti i cedeixi?

Jasm n Merdan / Getty